De MONTCADA I REIXAC a BARCELONA, a trams pel GR-92, a trams per qui sap ón!

Passant pel TURÓ DE MONTCADA-FORAT DEL VENT-TURÓ DE VALLDAURA-VIVERS DE CAN BORNI-PLAÇA JOHN KENNEDY (BARCELONA) M’he escapat en petit comitè en un dia de novembre per Collserola. Farem un tram del GR-92 que ja havia fet, però aquesta vegada m’he desviat en un punt, per que el temps s’esgotava i el rogenc del sol tombant a ataronjat m’indicava que les temperatures podien esguerrar l’experiència cromàtica que ha estat aquesta caminada. La tardor en general i el novembre en concret, són una bona època per sortir a caminar, i Collserola sempre té una bona excusa per escapar-se. No s’hi troben castanyes com al Montseny, però trobarem el fruit de l’arboç ja madur caient de l’arbre, “madroños” que en diuen en castellà, i inclús he llegit i escoltat que a finals d’aquest més, si fa una mica de fred, hi ha qui hi troba rovellons! No he tingut pas aquesta sort. Trencant els meus propis esquemes, sota els quals no es pot sortir a fer una caminada en tota regla si se surt de casa més tard de les 7 del matí, per aquesta ruta decidida espontàniament, hem partit de plaça Catalunya poc abans de les 11, en el tren cap a l’estació de Montcada i Reixac-Manresa de la línia R4. I a les 11:08 ja estàvem a destí, a punt per trepitjar gr92. En mitja horeta després de creuar per sota conegudes infraestructures com la C-17 i passar pel costat del cementiri de Montcada, sempre seguint les marques del gr92 que ens acompanyen des de l’estació, arribem a una font i àrea de descans recentment arreglada i curiosament finançada per Lafarge, l’empresa cimentera que durant anys ha anat escarbant el turó i que ara deu fer la seva contribució socio-ambiental ajudant a recuperar espais naturals. Doncs tenen una feinada! Però els plafons informatius ja s’encarreguen de recordar-nos com durant el llarg dels segles, el Turó de Montcada ha estat font de riquesa per a tothom, tot i no entrar en quines proporcions de repartició. Haig de dir però, que l’espai convida al passeig i sorprèn que estigui tant proper a un dels punts més trinxats urbanísticament per infraestructures ferroviàries, de trànsit rodat i tendals elèctrics com és Montcada I Reixac. Des d’aquí el meu més profund agraïment als pulmons i als ulls del seus habitants. Sense pujar al Turó però gràcies a la claredat del dia, es veu molt bé tot el pla de Montcada amb vila i polígons inclosos i part de Ripollet a l’altra riba del riu Ripoll, quasi inapreciable. A partir d’aquí baixem lleugerament i passarem durant mitja hora, pel tram més lleig de la jornada, però no per això menys interessant, doncs sóc dels que pensa que per apreciar la bellesa que millor que conèixer la lletjor. I en aquests espais perifèrics a les grans urbs, hi ha molta matèria per a la literatura i pel descobriment de llocs desconeguts. En el polígon que travessarem abans de creuar el pont per damunt la C-58 i abans la N-150, un amic va trobar un magatzem de cuines on hi va trobar el forn que avui decora la seva cuina, per que no se li coneix cap plat cuinat en ell des de l’adquisició. Creuem el polígon que ja té una nau amb el tot el cartell retolat en xinès, i ens quedem amb les ganes de para a fer el vermut el el Bar C-58 just entre la C-58 i la N-150, són les 12, però no tinc massa clar els tempos i decidim fer milles, que parar a una hora de començar ja seria massa! Passat el bar s’inicia una lleugera pujadeta per davant d’un barri de amb molta autocaravana i molt punts de venda de flors i làpides. Estem molt a prop del Cementiri de Collserola. Aquest punt despista, doncs sembla que per un moment ens estiguem allunyant de Barcelona per anar a Cerdanyola. Però aviat trobarem la corba a mà esquerre, sempre seguint el GR-92 que ens reorientarà. En aquest tram trobarem una de les primeres masies modernistes del camí: Can Catà, en un tram de lleugera pujada on ens creuarem a uns jipsters, tres noies i un noi dins un Fiat Cinquecento rodant algun curt, anunci o treball per la “Uni”, però més pendents de la gent que passava pel costat que de la feina que havien de fer. Un cotxe de la Guàrdia Urbana de Cerdanyola fent patrulla i els primers ciclistes i caminadors “outdoor”. A partir d’aquí, el gr-92 continua per una pista ampla per la que hi circula força gent i alguna que altra bicicleta embalada, i és per aquest motiu que decideixo agafar un corriol a mà dreta amb una senyal que indica “Forat del Vent”, que és un lloc que conec i que per això m’hi vull dirigir, per que a part de ser un bon mirador, va en la correcta direcció i pot ser un bon punt per fer la parada tècnica definitiva del camí. El corriol puja ombrívol i de terra fosca i humida, atapeït d’arbustos amb fulles en transició del verd al grog rogenc, i amb raigs de sol al final de la pujada, paisatge digne de la tardor, i ens deixem sorprendre gratament per un petit pont de pedra, amb un arbre creuat en el camí i una font a mà esquerra.

A partir d’aquí la pujada es manté constant fins a arribar de nou a la pista que havíem deixat, per on passava el gr-92, i aquí el recuperem anant cap a la dreta i amunt, i ja som al Forat del Vent! Des d’aquí s’alviren les primeres instantànies de Barcelona, amb la carretera de Barcelona en primer plà i el Velòdrom d’Horta com a element arquitectònic significatiu. Just abans de fer la parada tècnica, veiem un altre corriol que baixa per la dreta, direcció Cerdanyola, barrada per una cinta de plàstic de la urbana o l’ajuntament, i un home amb una hermilla reflectant groga a l’entrada, i un cartell que anuncia batuda de porcs senglars. Es veu que “s’han reproduït massa” i cal reduir-ne la població. No entraré a valorar-ho.

Just aquí en el Forat del Vent, en un revolt molt proper a la carretera d’Horta a Cerdanyola, tenim l’Asador Casa Juaco http://www.casajuaco.com/ un restaurant on pararem a dinar a les dues quasi en punt de la tarda. El sol convida a quedar-se a fora, però el vent, força fresc per la roba que portem i lo suadets que estem ens anima a entrar. Per mi, Asador Casa Juaco és un model d’arquitectura digne de la Collserola repoblada de segones residencies mig clandestines entre els anys 60 i 80. El tracte, el menjar, els comensals, el lloc, tota una experiència que recomano viure, almenys una vegada a la vida. Jo ja ho he fet i per tercer cop!!! Sortim panxacontents fent via cap al Turó de Valldaura (419m), al que arribem uns 25 minuts després, seguint una pujada que ens ajuda a fer baixar el dinar, i sempre seguint les marques blanques i vermelles del GR-92. Des d’aquí, i gràcies al cel serè i blau que avui tenim la sort de gaudir, podem veure perfectament mirant cap a la banda del Vallès, les muntanyes de Montserrat, La Mola, els Cingles de Bertí i el Massís del Montseny.

Just després de baixar del Turó i passar un pont per damunt de la carretera d’Horta just en el punt en el que el camí torna a pujar, trobem una intersecció amb una altre camí, és el GR-6, el Camí de Sant Jaume en el seu tram de Collserola per comunicar Barcelona amb Sant Cugat del Vallès, també conegut com a Pas del Rei. I just després, quasi sense adonar-nos-en arribem al cim del Turó de la Magarola o del Matall (429 m), coronat per una torre de vigilància que serà el punt més alt del nostre recorregut. Ara el nostre GR s’enfila per un altre camí a la dreta, deixant una pista a l’esquerra que va cap a la carretera de les aigües, pocs minuts després trobem una pista que anem seguint, per la que veiem pujar una extensa família amb els fills (i amics dels fills suposo), adolescents tots, fent mans i mànigues per no baixar de la bici i arribar a qui sap on. Poc després d’una casa a mà esquerra d’arquitectura genuïnament Collserola 70, veiem un camí que surt de la dreta que va cap a la Reserva de la Font Groga i l’ermita de Sant Medir, dos referents de la serra en el seu cor. Nosaltres seguim la pista que és el gr92 fins arribar a l’aparcament de la residencia Vista Rica, i el creuem sencer en paral•lel a la carretera de l’Arrabassada que ja tenim al costat, i que cinc minuts després de creuar un bosquet de pins i alzines, ja travessarem per dirigir-nos direcció Tibidabo pel costat de la carretera. Aquí podríem tornar a travessar la carretera i seguir pujant pel gr92, però ja el sol cau i no volem anar a les fosques, avui no. Així que baixem el vessant sud oest de la muntanya direcció els Vivers de Can Borni, i baixant baixant creuarem per damunt del el Funicular que puja al Tibidabo i baixarem fins al Pla del Maduixers, obtenint pel camí, imatges de postal de Barcelona, en dia de cel únic. I ja només baixem durant cinc minuts més i agafem el bus fins a casa amb el record de l'espectacle cromàtic d'aquesta sort de serra que tenim a tocar.

Retorn fugaç o permanencia indefinida?

No sé si la reaparició serà com una flor de primavera,que es marceix en plena tardor, o potser de permanencia indefinida tal com un fruit urbà del canvi climàtic regat per paraules d’una nit novembre, sigui com sigui, torno a deixar empremta en aquestes pàgines. Sense la intenció expressa de ser llegit, si no més aviat en un exercici de per no perdre l’hàbit d’escriure, vull dedicar-me a compartir rutes a peu o en bicicleta, cuines pròpies o alienes i altres experiències viscudes en forma de converses, articles, cançons, etc, en veu alta o amb la pàgina oberta, segons es vulgui interpretar, amb tot aquell que s’ho vulgui llegir. Engego coses que no acabo, és la meva especialitat, però ara puc dir que no és exactament així, que no és que no les acabi, és que sóc un artista multidisciplinari interpretant diferents tècniques. Per si teniu la sort o la malastrugança de caure per aquí, per si voleu compartir alguna ruta, recepta o experiència vital, estaré encantat de llegir-la i compartir-la. PD: Ha passat molt temps des de l’última entrada, segurament si em posés a llegir-les totes, hi hauria alguna opinió meva que ara matisaria, o directament canviaria. No m’ho tingueu en compte. Salut i Bona Vida! jAUMe tEIx en especial agraïment a l'Antonio.