GR-92: Etapa 23; Vilanova i la Geltrú-Arboç

Una de les raons que em van portar a realitzar aquesta etapa, va ser un record d'infància, de quan vivia a casa del pares a Torelló. El meu pare, en pau descansi, comprava El Periódico de Catalunya els caps de setmana, i recordo molt especialment una col·lecció que vam fer, que un cop acabada vam decidir portar-la a enquadernar, i de la que en guardo un especial record, Catalunya pueblo a pueblo. L'Arboç estava en les primeres entregues del col·leccionable, i des de llavors, aquesta i d'altres viles del país estan en el meu imaginari, pendents de que un dia me les trobi. I va ser tafanejant els meus manuals de rodamón la pàgina http://senderismeentren.cat/ i la pàgina de la FEEC https://www.feec.cat/ que vaig decidir emprendre aquesta ruta, perfecte per fer en dies d'hivern; De Vilanova i la Geltrú a L'Arboç, etapa 23 del GR-92.

Em fa gràcia tornar a passejar pel Garraf, aquest cop acabant al parc del Foix, començar esmorzant a la província de Barcelona per acabar dinant a la de Tarragona, en 5 hores de trajecte amb parades incloses i uns 20 kilòmetres entre les dues estacions. I de nou trobar passatges austers però magnètics, quasi màgics, i més que agradables sorpreses.

Un dijous de febrer a les 7:58 sortia el tren de l'estació de Rodalies del Passeig de Gràcia cap a Vilanova i la Geltrú. Era un dels "bons", dels que no para a tot arreu, només a Sants i Vilanova, on a les 8:43 ja hi posàvem el peu.

Surto de l'estació junt amb una bona pila de gent més, que de ben segur cap d'ells va a fer el GR, davant hi tinc l'estació d'autobusos a la dreta el Museu del Ferrocarril i a l'esquerra un mur ple de cartells. Vaig cap a l'esquerra passant per davant del mur, i després del primer trencall continuo recte, passant per un carrer, on a l'esquerra em queda la Biblioteca-Museu Víctor Balaguer amb uns xavals d'una escola taller de jardineria, repartint-se les eines en els jardins que l'envolten. I a la dreta un edifici de la Universitat Politècnica de Catalunya, amb un cartell que demana ajuda per recaptar fons per anar a la Fórmula 1 de Silverstone, els solidaris i caritatius ja ho sabeu! Arribo a la cantonada i estic davant d'una avinguda transitada de cotxes en ambdós sentits de la marxa, és l'Avinguda Jaume Balmes i l'agafo cap a l'esquerra, o més ben dit m'agafa ella! Doncs les voreres encara no s'han refet del Carnestoltes i estan més que enganxoses, senyal inequívoca de que aquí aquesta festa és tota una institució!

A la primera cantonada hi ha canalla acompanyada d'adults que fan cua per entrar a l'escola, estic a La Rambla de la Pau i l'enfilo amunt, molt animada de gent que va a treballar, a portar la canalla a estudi, repartidors amb carros carregats de caixes, indicador de que no es pot passar amb cotxe per aquí, i això s'agraeix! No ho posa per enlloc, o jo no ho sé veure, però ja estic en el GR malgrat no en trobi les marques. La Rambla de la pau és plena de finques modernistes de diferents estils i formes, plena de fleques franquiciades i artesanes, mireu aquesta com es reivindica!

No hi toca el sol encara en aquesta hora, però amb la lleugera pujada que m'allunya del la vila nova, per endinsar-me cap al centre de la ciutat vella (La Geltrú) vaig entrant en calor. Faig un alto en el camí per fer una ullada ràpida a la Plaça de la Vila on hi ha una molt ben representada una de les essències que per mi té Vilanova, els contrastos. La gran plaça porxada, amb palmeres i enrajolades fent sanefes, a qui molts comparen a la ciutat de l'Habana per l'estil indià o colonial de les seves construccions, moltes d'elles no massa actualitzades, per tant més "habanitzades". Doncs hi podem trobar l'ajuntament que ocupa tota una façana de la plaça i en un altre lateral, una casa ocupada amb una immensa A d'Anarquia. Sembla com si encara la ciutat estigués de Carnaval, almenys a l'ajuntament encara ho estan.

Torno a enramblar-me i no puc estar-me d'immortalitzar un d'aquells edificis que destaca de la resta, per la seva façana, per la botiga dels baixos i cotxe a monedes, pel seu contrast contrast.

La Rambla n'és plena de contrastos arquitectònics d'aquests, però aquí ja s'acaba i ara continuo pels carrerons estrets de La Geltrú, tot recte passant per la Plaça de les Neus sota la qual hi ha un refugi antiaeri de la Guerra Civil i l'església de sant Antoni Abat, més contrastos. I continuo recte fins a l'Hospital Comarcal amb el mateix nom de l'església, i just després, la segona gran avinguda de Vilanova, la Ronda Ibèrica. Mirant cap a la dreta a l'altre cantó de la ronda, trobo el primer indicador.

Ja ha passat mitja hora des de que he posat el peu a Vilanova, són les 9:15 i començo oficialment el camí. A l'esquerra un mur de pedra i argila i darrera alguna masia mig abandonada amb vestigis d'haver estat una granja de conills, pollastres o gallines. Després un carreró estret que va cap a un conjunt de cases blanques adossades de construcció i arquitectura autodidacta amb BMW de vidres tintats i suspensions baixades a la porta d'una d'elles. A la dreta una riera seca atapeïda d'arbustos i esbarzers, és el Torrent d'en Parellada, i a l'altre cantó un conjunt de cases de construcció també molt casolana que formen un petit veïnat, potser el barri Armanyà?

El camí transcorre aquest paisatge de casetes auto-construïdes amb més o menys gràcia, cirerers i ametllers florits, una hípica a l'esquerra, una masia amb activitat hortofrutícola a la dreta, una pujadeta enformigonada i ara un mur de pedra seca a l'esquerra i primeres vinyes a la dreta.

Creuo la séquia aèria que es veu al final del camí en la foto anterior per sota, i pujo una estoneta més fins arribar al peus de la primera gran infraestructura del camí, mitja hora després sóc a la C-32, la carretera que va cap als túnels del Garraf, emblema de les lluites contra els peatges. Des d'aquí es divisa perfectament el camí fet amb la silueta difuminada de Vilanova al final i darrere, una difosa brillantor de mar on el sol tímid que avui m'acompanya s'hi reflexa. Deixo enrere retalls de petits camps, horts, cases desordenades, naus i industrials i un generós tendal elèctric amb torres d'alta tensió de diferents alçades, estructures i kilovoltampers transportats, i darrere l'autovia es deixen veure despullades les muntanyes baixes del Garraf.

-Perdona chico, has visto a este perro en aquella casa que havia allá abajo? Una senyora acompanyada del seu marit, vestits de runner els dos, amb el mòbil a la mà i davant d'una senyal de trànsit amb un anunci d'un gos perdut enganxat, em senyala el cartell. -Verdad que es el mismo? Usted que cree? Voy a llamar a la chica No m'ha donat temps a mirar res però teòricament m'ha ensenyat una foto del presumpte gos perdut en el seu telèfon i ja està trucant a la seva propietària. Si, hola, Elena? Si mira, creo que he encontrado a su perro, lo hemos visto en una casa que hay en un camino de tierra a la salida de Vilanova hacia Canyelles, me han dicho en la casa que lo encontraron hace poco por la zona. -Silenci el marit i jo espectants- Si, si, está un poco mal si, también me lo han dicho.-Silenci, continua l'expectació- Ostras, pobrecito, pues claro, si toma medicación. Oye, pues a ver si los llamas y te lo confirman, pero yo te mando una foto que le he hecho hace un ratito, pq yo salgo con mi marido a correr por aquí a menudo y... Nena!-Silenci i espectació creixent, ara també en el rostre de la dona. No llores mujer! Finalment, el marit em diu: Noi, tu fes, eh! Fes la teva! Continua el teu camí, que ara t'hem interromput aquí... és que nosaltres sovint trobem gossos per aquí, hi ha molta gent que els abandona per aquesta zona, i de vegades no saps si són abandonats, s'han perdut, o si hi ha una mica de tot plegat. Coneixem el cas d'un gos que van abandonar sense que la filla ho sapigués i... Bueno noi, no et volem destorbar, nosaltres anirem a deixar menjar a un altre gos un tros més a munt que ja fa uns dies que és per allí. - Bé doncs, que hi hagi sort! Jo vaig cap a l'Arboç, em sap greu no poder ajudar més.

Ja són les 10 del matí.

El nou contrast que constato me'l trobo a l'altre cantó de l'autopista. Si a l'altre cantó el brunzit de cotxes i camions era perfectament audible, en aquest cantó sembla haver-ne desaparegut el rastre. Entro en una altra fase del camí, retrocedeixo en el temps. Tant com aquests parterres i balconades de vinyes velles abandonades i aquest refugi reconstruït

Encara amb la història del gos de la filla abandonat pels seus pares al cap, continuo camí amunt, conegut per ser l'antic camí de Canyelles a Cubelles, travessant ara per la Serralada de l'Aliga, i es entre els seus turons rocosos i àrids propis del Garraf, que em trobo la primera gran masia del camí, és el caseriu del Mas l'Artís, un conjunt de construccions, que tot i que no puc apreciar del tot des del camí, indiquen que era una masia amb molta activitat i capacitat d'emmagatzematge! I he aquí unes pulades, són les del primer pit-roig del dia que es deixa veure i escoltar, i que tant abunda per aquestes contrades.

Ara el camí baixa i es fa ombrívol, torno a canviar el formigó pel terreny rocós, però que a mesura que avanço es va tornant argilós i humit, estic entrant al Fondo de les Oliveres. Sorprèn veure tanta molsa i fang després d'haver passat per terrenys tant secs, i no deixo aquesta lleugera baixada entre ombres fins quasi les 11 del matí, on un indicador m'assenyala que em falten 10km fins a l'Arboç i 5 fins a Castellet, població que desconec completament i de la qual no n'havia sentit a parlar ni nomenar mai. Avui si tot va bé, ja mai més ho diré.

El camí, després d'una lleugera pujada, reprèn el to àrid característic del massís garrafenc, però hi ha quelcom de diferent en aquesta part, quelcom de màgic en el paisatge que evoca altres temps, és una sensació curiosa. S'aixeca un vent lleuger, però el cel està enterenyinat, i de cop van apareixent pel camí unes masies abandonades, immenses construccions, vestigis de temps millors o si més no diferents, doncs intueixo que l'accés a aquests masos no devia ser gens fàcil.

El silenci del vent suau, els color de la pedra dels murs, del massís i dels arbustos florits, fan més vives les imatges, i grans la màgia.

Quasi em fa vergonya dir-ho, però després d'aquestes cases, no recordo massa els detalls del camí. Sé que pel cap em rondaven els noms de Can Cremat, Can Cassanyes, Pujol Florit les masies abandonades per les que havia passat. I cançons; Sentencies d'Amor, Les Creus Vermelles, La Reina del Gel o Mar de Verí, totes de Sangtraït, se´que passaven 5 minuts de les dotze, recordo que el camí baixava, i que hi havia cavitats a les roques, alguna d'elles estava plena d'aigua! Se que intentava imaginar-me com devia ser la vida en l'època d'esplendor d'aquelles cases, i em ve al cap Pa Negre, la pel·lícula, i ganes de tornar algun dia al Puig de la Bauma. Recordo que a la dreta entre el cim i la falda d'un turó s'alçava un poble petit que encara no se quin és, se´que davant a l'horitzó s'alçava una serralada del Montmell-Marmellar, ja a Tarragona, una vall on crec que s'hi distingia Vilafranca del Penedès, i un a l'esquerra, ja mirant cap al mar, un símbol fàl·lic del progrés, sortint de la terra i penetrant en el cel, ejaculant una columna de fum difuminada sobre la mediterrània, la xemeneia de la Central Tèrmica de Cubelles.

Recordo que al final de la vall hi havia un parell de cases envoltades d'oliveres, algun cirerer i vinya, hi havia algo de diferent en el color del paisatge, crec que m'estava acostant, si no estava ja, en el Parc del Foix.

Poc després el camí puja, i apareix el cartell de la Diputació de Barcelona que confirma que estic en el Parc del Foix, aquí el record és difús, potser per que he oblidat portar quelcom per picar? Veig boires quan fa sol? Falten deu minuts per la una, i entre un bosquet de pi blanc fa acte de presència per l'esquerra, el Pantà de Foix. Abans de l'excursió, poc en sabia jo d'aquest pantà, poc més en se ara, però he llegit sobre la baixa qualitat de l'aigua degut a la les deficients instal·lacions de les depuradores de l'Arboç i Vilafranca que posen en risc la diversitat de la fauna autòctona, al que cal sumar-hi també algun que altre "abocament" il·legal d'espècies exòtiques de tortugues i crancs, per exemple.

Just després del pantà, una segona agradable sorpresa, junt a dos autocars dels quals ascendien un centenar de jubilats, s'alça el Castell de Castellet, i després de vorejar-lo fins a la plaça que dona a l'entrada del castell, descobreixo que també és l'entrada del poble de Castellet i la Gornal. Petita vila formada per pocs carrerons amb diferents desnivells, amb finestres justament adornades amb geranis i calvells, o alguna que altra escultura feta amb materials reciclats. Tota una joia de descobriment! Tant és així, que he decidit no publicar-ne cap foto per no trencar la màgia del moment. Us deixo terra verge!

Després de creuar el poblet sencer, surto per la carretera cap a la dreta, i la segueixo fins a creuar un pont que surt a mà esquerra i que NO s'ha d'agafar, doncs les marques del GR queden un xic amagades i és fàcil despistar-se... i just passat el pont, surt una pista a mà esquerra, en la que després de passar una de les abans esmentades depuradores, em trobo en una planicie en la que es dibuixa clarament davant meu la silueta de l'Arboç.

La sorprenent torre de La Giralda al centre, fent la "competència" a l'esglesia i la catedral de tant rica vila tarragonina, pel que fa a patrimoni arquitectònic, cultural i gastronòmic al qual mereixeria ben bé dedicar-hi el dia sencer, el dia que no tinc. Per això hauré de retre especial homenatge a la població, per no anar-me'n amb mal regust de boca, i a les dues i vint passo la porta de la Fonda Can Peraire, a cinc minuts a peu de l'estació de tren per la que tornaré de camí cap a casa.

GR-5: Etapa 3; Gelida-Can Parellada

Després de l'agradable descoberta dels trams 1 i 2 del GR-5 des de Sitges fins a Gelida, torno a tenir una alegria quan tot cercant informació sobre la següent etapa veig que:

1ª) Es pot fer començant i acabant des de una estació de tren.

2ª) Acaba en un restaurant! (Des d'aquí mil gràcies al dissenyador d'aquest tram!)

Si en les anteriors etapes la "por" era trobar-me un terreny massa àrid i monòton, en aquesta era de trobar-me un paisatge amb massa signes de civilització. I malgrat haver-ne trobat, n'he sortit sorprès! És una etapa d'uns 13 kms, que es pot fer en tres hores i mitja o quatre, entre vinyes, ametllers, cases o hisendes dels segles XIV i XV, i evidentment com no, entre alguna que altra torre d'alta tensió i carretera.

Començo un fred matí de gener agafant el tren de Rodalies a les 9:38 a Plaça Catalunya, contradient el principi bàsic del bon excursionista: Matinar, en un comboi de la línia R4 que em deixarà a Gelida, 40 minuts més tard per 4,1 euros. Surto del tren, i vaig a buscar les escales que baixen per agafar el túnel i creuar les vies per sota i sortir a l'altre cantó. L'estació em queda lleugerament a la dreta, i l'aparcament a l'esquerra. Doncs cap a aquí que vaig, que és també per on entren els cotxes a l'aparcament, i on apareix la primera senyalització del camí, que és la de la fotografia anterior, amb l'estació de tren de Gelida de fons. Són les 10:25, i començo la tercera etapa del GR-5.

De seguida el camí baixa paral·lel a la via del tren i en baixada, primer passo la seu d'una empresa que exporta ferros per a fabricació de nivells, flexòmetres i mesuradors de làser, entre d'altres que em queda a la dreta, després una fàbrica de papers tècnics, ecològics i de luxe. Passades les fàbriques creuo la via del tren, cap a l'esquerra, per sota un pont de ferro amb algun perfil rovellat. Qui sap si la primera empresa que he trobat ha tingut res a veure amb aquest pont?

I acabada la corba cap a l'esquerra i creuat el pont, en comença una altra cap a la dreta en un tram asfaltat que creua un pont que passa damunt el riu Anoia i una zona hortícola. A l'inici del pont ja veig les primeres marques horitzontals vermelles i blanques que m'indiquen que estic en un GR, a la vegada una Kangoo carregada de gent s'atura el meu costat, perdone, vamos bién para ir a Can Brians? Me tendran que perdonar, pero no les sabria decir. Passat el pont, apareix davant meu una postal molt catalana, una fàbrica de reciclatge de palets de fusta a l'esquerra, i entre palmeres i oliveres en sobresurt una casa modernista, la Torre de l'Albet, a la dreta.

Entre palets de fusta a la dreta i el canyissar que acompanya la riera afluent de l'Anoia, m'aniré allunyant dels primers per ficar-me de peus en el segon, i és que just darrere de la fàbrica trobo la riera, afluent de l'Anoia, que tot i no ser cabalosa, em mulla una mica les sabates.

El camí puja passada la riera i tomba cap a l'esquerra,(Al tanto aquí, és fàcil seguir el camí recte, aniríeu errats! Ho sabríeu si us trobéssiu de nou la riera) Just passada la riera a mà esquerra puja un camí i pintat en una biga de ferro clavada a terra i amagada entre esbarzers veig la senyal del GR, però és fàcil no veure-la. Pres el camí, apareixen les primeres vinyes de l'etapa, ara la pista puja, enformigonada i va prenent certa alçada, cosa que inspira a ser un bon moment per mirar enrere i regalar-me una nova postal, ara canviant la fàbrica per unes vinyes amb la Torre de l'Albet de teló de fons, i això només vint minuts després d'haver començat a caminar.

Acabo la pujada i deixo enrere el ciment, el camí transcorre ara per una pista entre turons suaus de camps sembrats de vinyes flanquejades, a temps d'oliveres, a temps d'ametllers, masos amb xiprers de benvinguda, camins de terra compacta i poca ombra. Això a l'estiu podria ser molt dur, però ara és una delícia amb aquesta combinació d'aire fred i sol calent que m'acarona les galtes. Però de cop un soroll, com si d'un llampec es tractés, distreu la meva atenció, i no és un caçador. El Tren d'Alta Velocitat Espanyola fa acte de presència enmig del paisatge, i el veig passar fugaç pel pont que creua per sobre la via. I a l'horitzó, contemplant aquesta plana de l'Alt Penedès des de l'Anoia, el Bages i el Baix Llobregat, símbol d'aquesta terra que trepitjo, el Massís de Montserrat. Però també, i des de la comarca veïna del Baix LLobregat, i no menys simbòliques s'alcen la presó de Can Brians i el complexe industrial de la SEAT. De nou, una tant nostrada postal.

Un altre dels masos a destacar abans d'arribar a la vila de Sant Llorenç d'Hortons, és el Mas Batlle Vell, construït entre els segles XV i XVI, passo per davant de l'agradable camí flanquejat per una filera de xiprers que porta fins a l'entrada. El que ja no és tant agradable, és el gos que borda sota el cartell que anuncia el Mas. He llegit, que anava a ser un EnoHotel Rural, però la notícia era de fa força temps i ara per ara no sembla que ho sigui. Tot i així, es conserva en força bon estat. I amb això ja són les 11:30h.

Passat el Mas Batlle Vell, faig un parell de corbes i inicio una baixada que ens porta a la carretera de Gelida a Sant Llorenç d'Hortons, i l'agafo cap a la dreta. No hi ha massa marge per evitar els cotxes, però són només 5 o 6 minuts d'asfalt i ja entro a la vila. Estigueu alerta aquí, doncs fins a la tercera caminada no vaig veure que el GR trenca en diagonal cap a la dreta pel carrer Mestre Major, on de seguida trobo el restaurant Casa Font de l'Alzina, més avall passo un encreuament i segueixo lleugerament a l'esquerra pel carrer Major, on hi ha l'ajuntament, l'antic celler ara en obres per convertir-lo en un centre cívic o sala polivalent, i un passeig de plataners davant de l'ajuntament, que simbolitza per mi el tarannà d'aquest poble tranquil i residencial, del que en donen testimoni les antigues cases d'estiueig modernistes a la part vella per on passo i les cases a quatre vents amb jardí i piscina a la part més nova, que he deixat a l'altre cantó de la carretera a l'esquerra quan entrava al poble, i que vaig veure quan em vaig perdre la primera vegada.

Surto en baixada cap a la dreta per entrar en una zona ombrívola i argilosa que em trobo entre sinuoses corbes fins a pujar de nou i veure, al girar-me enrere, la silueta de Sant Llorenç d'Hortons de la que em distancio entre més vinyes i turons suaus.

Ja son les 12:00 passades, el sol es deixa veure clar allà dalt, la visió arriba lluny, tant que a part de veure la Mola i el Montseny, ara veig també la Torre de Collserola i el Tibidabo. Aprofitant aquest punt alt, després de creuar una altra riera i una impressionant i arreglada masia, que sembla una casa de turisme rural però no ho és, seria un bon moment per fer una parada tècnica hidratant, i quin millor lloc per fer-ho que el següent poble al que arribo, La Beguda Alta, que pel que pogut llegir, li dona el nom el fet de que els pastors de les pedanies hi portaven aquí els seus ramats per a beure.

Al final no hi he begut, però m'he aprovisionat per fer-ho quan arribi a casa. Del celler-bodega Cal Badó, de la mà de l'agradable atenció de la Núria i el Salvador, i de les seves pròpies collites me'n emporto, alguns dels seus senzills i deliciosos fruits, un Ull de Llebre Reserva del 2012 i un oli nou d'olives verdes de primera premsada en fred sense filtrar. Que més bon record em puc emportar de La Beguda Alta?

Si bé també és cert que és diumenge i hi ha mercat a la plaça, i hi ha uns calçots d'oferta, però la motxilla ja no dona per més. Ja són les 13:15 passades i és hora de fer via cap a l'última parada: Can Parellada.

La sortida de la Beguda Alta la faig cap a l'esquerra si surto de la plaça on fan al mercat, o sigui venint del GR, o cap a la dreta si surto del Celler-bodega. Es tracta d'anar seguint la carretera que fa pujada i acaba en una corba a l'esquerra al final.

Sortint de la corba, veig a la dreta un seguit de construccions que aparentment no destacarien per res en especial, però la observació em porta a destacar-ne certs detalls. La primera és una casa-magatzem de materials de la construcció amb una amplia exposició de rajoles pel terra de terrasses de lo més diversa i acolorida, però potser més pròpia dels anys 70 o 80. No sé si aquí el terme vintage seria el més apropiat. Just després hi ha un conjunt de cases adossades amb un petit jardí i porta de garatge, amb balla al davant d'obra vista i baranes de petits pilars de formigó blanc amb forma de bitlla i la façana també d'obra vista d'un color tirant a blanc, res especial, però aquesta té en un detall que la fa diferent a la resta. Entre la balla que dona al carrer i la façana de la casa, enmig del camí d'accés a la porta de la casa, però deixant espai per a la sortida de vehicles del garatge, hi ha un contenidor metàl·lic del port. Que deu passar aquí? Una ordre judicial d'un matrimoni separat que fa viure a uns dels dos fora de la casa, i s'ha instal·lat en el contenidor portuari? Un fill major d'edat que no vol viure amb els pares, però tampoc sense ells. O bé una família que després de fer números, van veure que els sortia més a compte un "Port Container" que no pas un Blue-Space? No cal passar per alt aquesta casa, doncs just després hi ha el trencant que ens indica la baixada cap als FGC. Just aquí, aixeco la vista, i entre la baixada i Montserrat, una immensa construcció blanca, senyorial, de tres plantes situada al cim d'un turó, hi ha la Fonda-Restaurant Can Parellada, el destí per dinar. Per arribar-hi, només haig de baixar el carrer, creuar la via amb l'estació de ferrocarril, de mateix nom que el restaurant i urbanització on em trobo i pujar de nou, aniré a parar de morros a l'entrada, i per 20 euros (9,5 entre setmana) dinaré un primer, un segon, postre, aigua, vi i cafè (Si en prengués...). Perfecte, són les 13:35h.

Quasi dos hores després, estic pujant als Ferrocarrils de Catalunya destinació Plaça Espanya, després d'escoltar els detalls d'una conversa entre adolescents per telèfon, sobre els insults que una li feia a una altra tractant-la de camionera en el mur del seu Facebook. Al tanto amb les xarxes socials!