Collserola: Sant Cugat, Sant Medir, Tibidabo, Vallvidrera i Barcelona

Si hagués de fer un "Top 10" de les excursions a Collserola, o recomanar-la algú que no hi anant, crec que aquesta estaria a la llista. He aquí la crònica de l'última visita, que per primer cop vaig fer entre setmana i en plena primavera, i que com que a més havia plogut dos o tres dies abans, l'escapada prometia, pau, colors i el somriure de quan em cordo les sabates.

Somriure que no comparteixen els meus companys de viatge; treballadors de diferents gremis i estudiants de diferents edats, informals els grans, uniformats els petits. Queda clar que el meu "uniforme d'excursionista" amb motxilla i cantimplora no els evoca la,mateixa alegria que a mi. Ho entenc, és dilluns, ells han acabat el cap de setmana i jo el començo, és una sensació interessant. Baixo a Sant Cugat, fi del meu trajecte en els ferrocarrils catalans (FGC) des de plaça Catalunya, són dues zones, 2'4 euros el bitllet senzill.

Amb mi baixen un quants estudiants uniformats de roba i pentinat i n'entren uns quants més. Això explica alguna cosa d'aquesta vila del Vallès Occidental, oi? Pocs minuts després de creuar el centre històric, pels volts de les 9:15, ja em trobo a la plaça de davant del Monestir benedictí de Sant Cugat del Vallès, amb la seva imponent rosella a la façana.

Passo per la dreta del monestir, i agafo el primer carrer que baixa cap a la dreta, al final trenco a l'esquerra i continuo aquesta avinguda fins a la rotonda del Rotary Club, i just a la dreta hi ha l'entrada al Parc de Collserola. Ens diu alguna cosa de la vila el fet que hi hagi una rotonda dedicada al International Rotary Club? No ho sé, tanmateix, comença per mi la pau del camí.

Per mi i per una colla d'adolescents que xisclen i riuen, altres es fan fotos i alguna parella apartada s'inicia en l'art del morreig amb llengua. Els professors parlen d'algun tercer no present, i no foten gaire cas de l'explosió hormonal de l'alumnat. Però és que no puc passar! Hi ha dos grupets que traginen dos carretons d'una roda, amb un sofà de casa un i de cotxe l'altre. Com que els costa mantenir l'equilibri, la gresca està servida. Van fent esses pel camí ocupant tota la pista. Prou que faig alguna senyal per indicar que vull passar, i algun xaval ho comenta al grup, però prou feina tenen en evitar que caigui el xaval que seu damunt de la butaca com per deixar-me un pas. Finalment, en un revolt, abans de deixar la Torre Negra a la dreta m'avanço i arribo ja més tranquil al Pi d'en Xandri, pel que tinc entès, símbol de la lluita ecologista per evitar la construcció d'una urbanització promoguda per Nuñez i Navarro. Ara el pobre està apuntalat, són moltes les embestides que rep aquest parc per tot arreu, vejam si aguanta la dels "carros" dels adolescents!

La pau arriba arriba per fi als prats que envolten la masia de Can Borrell, que sense deixar la pista principal també GR6, van apareixen a l'esquerra plens de primavera amb clavells rojos i el groc de les dents de lleó, entre les alzines del camí, i la masia a la dreta.

Deixo a l'esquerra la masia , sempre pel GR6 direcció Sant Medir que aquí gira a l'esquerra i baixa, i després cap a la dreta i puja. Poc després d'aquest esclat de colors, em recluiré entre vestigis del passat, creuant per primera vegada la riera a l'esquerra, i visitar la minúscula ermita de Sant Adjutori i el forn iber.

Torno al trencall i tiro amunt a l'esquerra, la serra està esplendorosa, exultant, els ocells piulen entre els arbres de verd intens amb el sol que se'ls hi escampa entre les branques. Tornaré a trobar i creuar la riera tres vegades més, en un acmí que puja zigazaguejant fina al Camp del Miracle. Que avui està esplèndid de vida i colors, tranquil i sense gent! Quina joia! Quin goig! Aprofito per esmorzar primer i després faré alguna fotografia, que ja són les 10.30 i ja toca.

Unes mostres de les meves primeres incursions a Instagram...

Però! Què? Vatua l'olla! Reïra de bet! Cagum el deu reconsagrat! La puta d'oros! Mentre edito la darrera foto amb instagram degustant unes delicioses galetes de xocolata, trobo quelcom que em recorda "La violació" de l'Albert Pla: Que no estic sol al bosc, que hi ha algú més que avui té festa!" Hi ha tres ciclistes de vermell fent estiraments davant l'ermita de Sant Medir. Però d'on han sortit aquests?! Ara no m'esperaré a que marxin!

Són les onze, foto el camp per on he vingut, abandonant així el GR6 i agafant el primer trencall a l'esquerra, on posa prohibit el pas, depuradora d'aigua. El camí fa baixada i dues corbes després a l'esquerra un tancat amb reixa, unes tapes a terra i una caseta; la depuradora. A mà dreta, amagadet entre la malesa, s'entreveu un corriol que em porta a una de les sorpreses del camí, passant per una de les altres sorpreses del camí que no desvetllaré, que ja prou sorprès estic encara amb el tres "rojos" fent estiraments. La parada, foto i descobriment de la primera sorpresa a deu minuts del Camp del Miracle i Sant Medir:

A partir d'ara el camí passa pel tram de més pendent ascendent de tota la ruta. Primer passa pel restaurant Can Jané, que queda a la dreta envoltat pels seus formosos horts, després puja a l'esquerra i arriba un trencall amb una senyal que ens indica a la dreta Pantà de Can Borrell o a l'esquerra (i amunt) Tibidabo, Viaducte de Can Ribes. Aquest és el meu, i des d'allí, una mostra del que es veu:

I amb això que ja són les 11.45 i estic a punt de creuar la carretera de l'arrabassada vorejant abans però, la façana l'antic casino atapeïda per pintades i matolls.

Creuat l'asfalt, pujo una pista i prenc el primer trencall a l'esquerra, que ja posa Tibidabo i Font de... ara no recordo el què. El camí continua pujant, ombrívol, però amb els rajos de sol deixant-se entreveure, en qualsevol moment les vistes sobre la cara obaga de Collserola seran espectaculars, la intuïció no em falla, i aquí no importa si és laboral o no:

No poden faltar els arbres d'acer en les nostres protegides contrades. Són tant mediterrànies, tant nostrades, que qui gosés treure-les seria jutjat i condemnat al més pur estil Cas Gürtel. El vessant oest de la serra en canvi, vist des d'aquesta part del camí, ens guarda algunes més que agradables estampes. Poc després d'aquestes a les 12:30, arribaré la plaça del Tibidabo. No us en mostraré imatges, les deixo per que us les feu vosaltres, ja sigui a peu, en bicicleta, o en petarda. En aquesta ocasió, després de la parada tècnica obligada al cim del volcà, he baixat fins al barri de Vallvidrera passant pel peus de la Torre de Collserola, i a les 13.30 agafava el funicular de Vallvidrera per baixar a buscar de nou els FGC, els mateixos amb els que aquest matí, ara fa cinc hores agafava per anar a Sant Cugat.

Bona ruta!