Quix de gírgoles, russinyols i moixerons

L'arribada a casa d'un nou artilugi, m'ha despertat la falera del cuinar. M'he posat mans a la massa i a la càmera per mostrar-vos que és capaç de fer aquest artilugi de combustible incombustible, valgui la redundància.

En la imatge en podeu veure els ingredients:
-1 base de quix "La Cocinera"
-250 grs de mató Cadí
-150 ml de nata o crema de llet
-4 ous de gallina ecològics
-125 grs de russinyols
-125 grs de gírgoles
-2 cullerades de moixerons secs/deshidratats
-1 ceba nova o de Figueres (Blanca)
-1 porro gran
-25 grs de mantega
-Sal i pebra

Primer de tot poso el forn solar a preescalfar al sol fins que arribi a els 150 o 170ºC.


Mentrestant a la cuina, netegem els bolets (Gírgoles i russinyols) i poso en remull els moixerons en un got d'aigua, més aviat tèbia.
Trossegem la ceba i el porro en quadradets tamany ungla.
Canviem l'aigua als moixerons i els netegem de les restes de sorra que puguin tenir. Un cop nets els tornem a deixar en remull.
Posem en la paella negra de tapa transparent, una cullerada o dos de mantega i un raig d'oli. Afegeixo la ceba i el porro trossejats, poso la tapa i ja la tenim a punt per a dur-la a la cuina parabòlica solar.


La portarem cap a fora a la cuina parabòlica, que prèviament haurem encarat cap al sol, i deixarem que la ceba i el porro es vagin coent durant uns 10 minuts.

En el temps de rossejar la ceba i el porro, assecarem els bolets amb un drap de cotó blanc.


Un cop ben eixuts, els trossejarem i els afegirem a la paella amb la ceba i el porro, els remenarem amb la cullera de fusta per que quedi tot ben repartit per la base de la paella.


Mentre es van coent al sol la ceba i els bolets, untarem un motlle desmontable per a quixe de 28cms de diàmetre amb mantega, a sobre i desplegarem la base quixe (Jo faig servir les de La Cocinera. No son ecològiques, ni integrals, ni artesanes, però faciliten la feina. Un nou repte serà canviar-les o que canviin els fabricants!)
Un cop ben desplegada tornarem a fora a remoure els bolets i la ceba per que no es cremin i vagin agafant sabor.

En un recipient per a batedora, batrem el 4 ous (sense closca, evidentment), després hi afegirem el mató, la nata, sal i pebre al gust i ho batrem manualment fins que quedi una pasta homogenia i ni massa líquida ni massa densa (hi ha qui hi posa algun formatge ratllat tipus emmental, gruyere o trossos de camembert).

Anem a "parar el foc" solar, treiem la tapa per que surti el vapor d'aigua, tot vigilant que l'aigua acumlada a la tapa no caigui dins del saltejat de bolets.
Entrem la paella i en volquem el contingut en el recipient on hi tenim la crema que hem obtingut. Ho remenem per deixar-ho ben barrejat i podem tastar amb la punta del dit per provar el punt de sal. Decidim afegir-ni o no en funció del que trobem.

Ara agafarem el recipient amb la barreja i omplirem la massa de la quix. Si tot ha anat bé, ens quedarà tota plena sense arribar a vessar.


Amb molt de compte, agafrem la quixe i la introduirem a dins del nou artilugi, el forn solar, i allí s'hi quedarà un parell d'hores ben bones. Durant la cocció, només haurem d'orientar el forn un cop cap al sol, i obrir un parell de cops la tapa de vidre per evaporar l'aigua.
Amb dues hores i quinze minuts, el temps d'anar a fer les compres del dissabte tranquilament o les compres i estendre una colada de roba anant de pressa, m'ha quedat feta la quix.

L'aspirant al premi Rodamón

Em sembla que he estat testimoni de l’èxit de les últimes campanyes municipals per fomentar el civisme entre la ciutadania barcelonina. Si més no, de l'eficàcia en la transmissió del missatge a quasi totes les capes de la població.
En un d’aquests primers dies rarament plujosos de juny, empenyia jo el carro de la compra pel carrer Ortigosa i trobo un home barbut, d'aspecte abandonat, estirat al terra amb un vi envasat en tetra-brick en una de les entrades de mercaderies de les superfícies comercials del carrer Trafalgar aixoplugant-se de l'aigua. Se'l veia tranquil i endormiscat. Jo vaig continuar amb la meva tasca de portar la compra setmanal a casa.
Ja amb el carro plè, baixant de nou per Ortigosa, mentre m'apropo al lloc on havia trobat al sense sostre, s'anaven fent més notòries i clares unes fortes carcajades. Realment semblava que la persona que les feia, ho estava passant d'allò més bé. Just quant soc a l'alçada del portal en qüestió, em trobo el senyor barbut, despert i rialler, amb el cos amagat de la pluja sota el portal, però amb la tita desenveinada, exposada a la pluja i a la vista dels passejants, en plena operació de canvi d'oli. "Pixant sota la pluja" que podría titular-se la cançó.
No vaig poder evitar l'ensurt, la sorpresa i certa indignació del moment, però acte seguit, vaig reflexionar i em vaig dir: Què coi, aquest home va aprofitar la pluja per buidar la bufeta i així no deixar la mala olor de la pixarada, tant nostrada d'altra banda, en els carrers de la nostra ciutat.

Un guarro? Un exhibicionista? Un simple rodamón? Res d'això! O tot a la vegada, però sobretot, un ferm candidat a participar en les properes campanyes municipals de foment del civisme!

LA VILA LAIETANA (Des de dins de muralles fins a Montcada i Reixac)

Diumenge gris d’hivern, final d’un pont de vacances nadalenques i primer festiu de portes obertes per rebaixes en un any que sembla que no sortirem de la tant nombrada crisi. Sembla un bon dia per anar a fer una excursió industrial, turisme de rodalies a l’extraradi barceloní. Ja fa dies que em sento atret de nou, per aquell poblat o hi van viure els primers pobladors de Barcelona, quan encara ningú l’havia batejada. El Puig Castellar, a cap damunt del turó del Pollo, al bell mig de la serralada de Marina, a cavall entre Gramanet del Besós (Més conegut com Santa Coloma de Gramanet als mapes, Santaco pels seus oriünds) i Montcada i Reixac.
A les onze surt el tren de plaça Catalunya cap a Martorell i dos amics queden separats per la porta al tancar-se. El que queda dintre em demana si aquest tren para a Mataró. No,- Li responc, -Aquest va cap a Martorell. A partir d’aquí arrenquen una bateria de preguntes sobre quina línea va a Mataró, a quina hora surt, què ha de fer per trobar el seu amic. Intento solucionar-li els dilemes i baixa a Arc de Triomf. Aquí però, puja una dona i em pregunta: -Aquest tren para a Cerdanyola?.- No ho sé. -Li responc. Però de seguida un home que s’acaba d’assentar li diu que si, que ell va a Cerdanyola. Però la dona em mira a mi per que li confirmi. Si ell ho diu serà que hi para, jo no ho se, jo baixo a Montcada Bifurcació. I la dona torna a l’andana i el meu nou company de viatge em mira sorprès.


Ja estic a destí, i passant per l’estació sento un home indignat que acaba una conversa amb la taquillera. Le he dicho que havia una pila en la via, que eso es un peligro para el tren, que puede provocar un fuego o hacer daño a un niño, y la tia va y no avisa a nadie. Yo le he dicho, avise a alguien, eso puede ser peligroso, pero nada, ni caso. Yo ya he hecho lo que debia, avisar. L’escolto i li dono la raó, com no donar-li amb un home amb una barba marxiana i ataviat amb una aixada. Després em va comentar que té un hort a Montcada.

Creuo el carrer Bateria que va des de l’estació fins el riu, travessant el barri de Santa Maria, i des del qual es pot veure al fons, el turó del Pollo amb el meu destí al capdamunt.


Arribo al Besós i hi ha obres, sempre n’hi ha, crec que no l’he vist mai sense algun tipus de senyal industrial a la seva llera, ara hi unes obres de canalització d’algun fluid. Però no aconsegueixo veure la pancarta del ministeri o conselleria pertinent anunciant les obres. Res de bò deu ser, que no en facin propaganda...
Creuat el riu, en vaig seguint el curs fins passar el magatzem de Ferrolan secció de ferreteria, aquí agafo un trencall a mà esquerra (A ma dreta cauria al riu) on m’hi trobo un senyor gran fent un altre riu. Arribo a la carretera de Santa Coloma a La Roca i en aquest preciós polígon, seguint el traçat del carrer del Minerals, just a l’esquerra de la secció de materials per a la construcció del mateix magatzem Ferrolan, començo a pujar i em saluda el vermell cartell de la Diputació de Barcelona, encara en mans dels socialistes: Benvingut al Parc de la Marina. El cor em salta d’alegria, ja estic més a prop de La Vila Laietana.