Collserola: Sant Cugat, Sant Medir, Tibidabo, Vallvidrera i Barcelona

Si hagués de fer un "Top 10" de les excursions a Collserola, o recomanar-la algú que no hi anant, crec que aquesta estaria a la llista. He aquí la crònica de l'última visita, que per primer cop vaig fer entre setmana i en plena primavera, i que com que a més havia plogut dos o tres dies abans, l'escapada prometia, pau, colors i el somriure de quan em cordo les sabates.

Somriure que no comparteixen els meus companys de viatge; treballadors de diferents gremis i estudiants de diferents edats, informals els grans, uniformats els petits. Queda clar que el meu "uniforme d'excursionista" amb motxilla i cantimplora no els evoca la,mateixa alegria que a mi. Ho entenc, és dilluns, ells han acabat el cap de setmana i jo el començo, és una sensació interessant. Baixo a Sant Cugat, fi del meu trajecte en els ferrocarrils catalans (FGC) des de plaça Catalunya, són dues zones, 2'4 euros el bitllet senzill.

Amb mi baixen un quants estudiants uniformats de roba i pentinat i n'entren uns quants més. Això explica alguna cosa d'aquesta vila del Vallès Occidental, oi? Pocs minuts després de creuar el centre històric, pels volts de les 9:15, ja em trobo a la plaça de davant del Monestir benedictí de Sant Cugat del Vallès, amb la seva imponent rosella a la façana.

Passo per la dreta del monestir, i agafo el primer carrer que baixa cap a la dreta, al final trenco a l'esquerra i continuo aquesta avinguda fins a la rotonda del Rotary Club, i just a la dreta hi ha l'entrada al Parc de Collserola. Ens diu alguna cosa de la vila el fet que hi hagi una rotonda dedicada al International Rotary Club? No ho sé, tanmateix, comença per mi la pau del camí.

Per mi i per una colla d'adolescents que xisclen i riuen, altres es fan fotos i alguna parella apartada s'inicia en l'art del morreig amb llengua. Els professors parlen d'algun tercer no present, i no foten gaire cas de l'explosió hormonal de l'alumnat. Però és que no puc passar! Hi ha dos grupets que traginen dos carretons d'una roda, amb un sofà de casa un i de cotxe l'altre. Com que els costa mantenir l'equilibri, la gresca està servida. Van fent esses pel camí ocupant tota la pista. Prou que faig alguna senyal per indicar que vull passar, i algun xaval ho comenta al grup, però prou feina tenen en evitar que caigui el xaval que seu damunt de la butaca com per deixar-me un pas. Finalment, en un revolt, abans de deixar la Torre Negra a la dreta m'avanço i arribo ja més tranquil al Pi d'en Xandri, pel que tinc entès, símbol de la lluita ecologista per evitar la construcció d'una urbanització promoguda per Nuñez i Navarro. Ara el pobre està apuntalat, són moltes les embestides que rep aquest parc per tot arreu, vejam si aguanta la dels "carros" dels adolescents!

La pau arriba arriba per fi als prats que envolten la masia de Can Borrell, que sense deixar la pista principal també GR6, van apareixen a l'esquerra plens de primavera amb clavells rojos i el groc de les dents de lleó, entre les alzines del camí, i la masia a la dreta.

Deixo a l'esquerra la masia , sempre pel GR6 direcció Sant Medir que aquí gira a l'esquerra i baixa, i després cap a la dreta i puja. Poc després d'aquest esclat de colors, em recluiré entre vestigis del passat, creuant per primera vegada la riera a l'esquerra, i visitar la minúscula ermita de Sant Adjutori i el forn iber.

Torno al trencall i tiro amunt a l'esquerra, la serra està esplendorosa, exultant, els ocells piulen entre els arbres de verd intens amb el sol que se'ls hi escampa entre les branques. Tornaré a trobar i creuar la riera tres vegades més, en un acmí que puja zigazaguejant fina al Camp del Miracle. Que avui està esplèndid de vida i colors, tranquil i sense gent! Quina joia! Quin goig! Aprofito per esmorzar primer i després faré alguna fotografia, que ja són les 10.30 i ja toca.

Unes mostres de les meves primeres incursions a Instagram...

Però! Què? Vatua l'olla! Reïra de bet! Cagum el deu reconsagrat! La puta d'oros! Mentre edito la darrera foto amb instagram degustant unes delicioses galetes de xocolata, trobo quelcom que em recorda "La violació" de l'Albert Pla: Que no estic sol al bosc, que hi ha algú més que avui té festa!" Hi ha tres ciclistes de vermell fent estiraments davant l'ermita de Sant Medir. Però d'on han sortit aquests?! Ara no m'esperaré a que marxin!

Són les onze, foto el camp per on he vingut, abandonant així el GR6 i agafant el primer trencall a l'esquerra, on posa prohibit el pas, depuradora d'aigua. El camí fa baixada i dues corbes després a l'esquerra un tancat amb reixa, unes tapes a terra i una caseta; la depuradora. A mà dreta, amagadet entre la malesa, s'entreveu un corriol que em porta a una de les sorpreses del camí, passant per una de les altres sorpreses del camí que no desvetllaré, que ja prou sorprès estic encara amb el tres "rojos" fent estiraments. La parada, foto i descobriment de la primera sorpresa a deu minuts del Camp del Miracle i Sant Medir:

A partir d'ara el camí passa pel tram de més pendent ascendent de tota la ruta. Primer passa pel restaurant Can Jané, que queda a la dreta envoltat pels seus formosos horts, després puja a l'esquerra i arriba un trencall amb una senyal que ens indica a la dreta Pantà de Can Borrell o a l'esquerra (i amunt) Tibidabo, Viaducte de Can Ribes. Aquest és el meu, i des d'allí, una mostra del que es veu:

I amb això que ja són les 11.45 i estic a punt de creuar la carretera de l'arrabassada vorejant abans però, la façana l'antic casino atapeïda per pintades i matolls.

Creuat l'asfalt, pujo una pista i prenc el primer trencall a l'esquerra, que ja posa Tibidabo i Font de... ara no recordo el què. El camí continua pujant, ombrívol, però amb els rajos de sol deixant-se entreveure, en qualsevol moment les vistes sobre la cara obaga de Collserola seran espectaculars, la intuïció no em falla, i aquí no importa si és laboral o no:

No poden faltar els arbres d'acer en les nostres protegides contrades. Són tant mediterrànies, tant nostrades, que qui gosés treure-les seria jutjat i condemnat al més pur estil Cas Gürtel. El vessant oest de la serra en canvi, vist des d'aquesta part del camí, ens guarda algunes més que agradables estampes. Poc després d'aquestes a les 12:30, arribaré la plaça del Tibidabo. No us en mostraré imatges, les deixo per que us les feu vosaltres, ja sigui a peu, en bicicleta, o en petarda. En aquesta ocasió, després de la parada tècnica obligada al cim del volcà, he baixat fins al barri de Vallvidrera passant pel peus de la Torre de Collserola, i a les 13.30 agafava el funicular de Vallvidrera per baixar a buscar de nou els FGC, els mateixos amb els que aquest matí, ara fa cinc hores agafava per anar a Sant Cugat.

Bona ruta!

GR-1: Etapa 8; Ripoll-Sant Joan de les Abadesses

Hi ha llocs visitats a la infància amb els pares, dels que avui en guardo un record difús, aquest és el cas de la comarca del Ripollès, veïna de la meva Osona. Serveixi doncs aquest passat difuminat d'excusa per aclarir-lo amb una caminada per la seva capital i una de les seves més emblemàtiques viles. De Ripoll a Sant Joan de les Abadesses.

Prenent com a fil conductor el GR-1, el Transversal que diuen els de la FEEC, i que res té a veure amb la arxiconeguda Via Verda del Ferro i el Carbó que també comunica les dues poblacions. En concret he fet l'etapa 8, però al revés. Catxondos conteniu-vos! Ja m'enteneu, he començat de Ripoll a Sant Joan de les Abadesses, i no al revés, de Sant Joan a Ripoll com marca la web de la FEEC.

De Barcelona a Ripoll Renfe en demana 8,40euros, i aquí hem teniu, sortint a les nou del matí de l'Hostal La Trobada on he passat la nit, cap a l'esquerra per anar a buscar la N-260a per creuar el riu Ter que travessa la capital del Ripollès, i anar a buscar el carrer del Doctor Raguer, que és el que voreja el Monestir de Ripoll per la dreta, (de visita obligada si es va amb temps, jo ja ho vaig fer ahir, per això vaig venir abans. Tanmateix no el vaig visitar, però m'hi vaig donar un tomb per tot el seu perímetre exterior, que prou val la pena!).

El carrer del Doctor canvia de nom i es converteix en la carretera de Ripoll a Sant Joan de les Abadesses, i el segueixo per una vorera suficientment ampla per caminar sense perill de ser atropellat, i que va creuant alguna casa gran d'estil modernista i unes quantes naus que albergaven indústria tèxtil (Això no ho sé del cert, però ho intueixo pels murs d'obra vista). I uns 200 metres més enllà el primer senyal que m'indica la bona senda.

Passada una casa de dos plantes amb jardí, els senyals em fan pujar per una pista fins a arribar a un canal d'aigua, deixant una altra pista que marxa a la dreta. Aquí però, perdo de vista les senyals, així que continuo caminant al costat del canal fins que en alguns punts em veig obligat a caminar per uns dels murs del canal. Evidentment en algun lloc he perdut les senyals, però continuo endavant i m'emporto una bona postal del Ripoll industrial,del nou i l'antic, i de petits trossos de terra aparcelada que l'envolten, de la torre del Monestir i del canal que ara segueixo.

El camí bucòlic d'aigua, aliment de masos, horts i qui sap si d'un grup de cabres que trobo esmorzant en un tancat contigu, s'acaba de cop quan el canal queda suspès per un pont d'uns 10 metres, que fa que continuar caminant-hi sigui un suïcidi. Em veig obligat a baixar pel costat d'uns horts fins a un camí que hi ha més avall, i que efectivament, és el GR! On l'he perdut? Potser era aquella pista que sortia per la dreta? No ho sé, el cert és que pel canal no era...

Passo un trencant amb senyals de la Xarxa de Senders Intinerannia que veuré sovint, i entre aquests n'hi ha un d'un altre pius que anuncia un forn de pa. Mmh! No estaria gens malament acostar-s'hi, però i si és tancat? I si no està bò? I si només tenen pa i no pastes o coca? No tinc pressa, però tampoc em vull entretenir a la primera de canvi, a part, segur que és un forn industrial, pq ja em diràs tu qui monta un forn de pa a les afores del poble!

En una parada tècnica, un grup de set sexagenaris m'avancen. Van xerrant, el camí és estret, van al seu pas, més lent que el meu, parlant clar em molesten. Amb l'ajuda dels bastons, els faig notar la meva presencia fent-los picar més fort a terra, que com que és de formigó, es fan sentir prou. Objectiu complert! M'obren pas, passo i els dedico un Adeu-Siau. Ells continuen parlant però ja estic davant.

Un tros endavant a mà esquerre tiro per un camí que puja i veig una petita construcció feta amb còdols de riu, té una placa que posa Barraca de bicicletes, és realment una petita construcció agradable a la vista, com la casa d'uns gnoms:-Eh! Ei nano! Nano! Cap a on vas? No estàs fent el GR? No és pas per aquí dalt! És per aquí on anem nosaltres.

No me'n se avenir, ja m'han atrapat? Però si quasi ni m'he aturat a mirar la barraca? I com que m'he perdut un altre cop? Ja en van dos! I com coi saben que estic fent el GR? Reïra de bet! Quina vergonya! M'he equivocat de nou!

-Si, bueno no,vull dir que no és que m'hagi equivocat de camí, és que he vist aquesta barraca i m'he apropat a mirar-me-la. Però moltes gràcies de totes maneres.

La vergonya és tal que se'm nota, dues dones del grup ja m'han escorcollat amb la mirada, i quan m'acosto al grup una d'elles em diu: - Oi que fa una estona estaves anant pel costat del canal? Quina ruta estaves seguint? Per que el canal passa per un viaducte i ja és massa perillós caminar-hi per sobre.

No se com coi m'han vist, i com no els he vist jo a ells! Deuen haver parat també, i els he avançat. Ara si que em moro de vergonya, m'han vist baixar pels horts. -Bé si, és que havia llegit que hi havia un canal a l'esquerra del camí, i a mi m'encanten aquest tipus de construccions. -La dona em mira em cara múrria, no s'està creient res del que li dic: -Ja és ben curiós ja, si seguies el canal anaves ben despistat, pq el tens aquí a la dreta i tu te'n estaves anant cap a l'esquerra. Potser no portes un bon mapa o t'ha fallat el gps. Vatua com mossega aquesta murria! La dona i la seva amiga deixen anar unes rialles que em toquen l'orgull excursionista. M'estan deixant com un barceloní de tota la vida!

Tot lo educadament que puc els torno a avançar, i m'acomiado de nou amb un adeu siau, i cap a Sant Joan falta gent!

No em puc deixar atabalar d'aquesta manera, no puc deixar que m'afecti tant que em corregeixin, he d'admetre que m'he equivocat de camí dues vegades i no era difícil, però equivocar-se és de savis! Ara el camí creua el canal per sobre i em queda a l'esquerra, i a la dreta, bastant més lluny, la carretera entre Ripoll i Sant Joan, i entre mig prats d'un intens verd, i masies que ara són restaurants, com La Barricona, exel·lent projecte i millor restaurant que mereix una entrada exclusiva! El camí transcorre planer, no té pèrdua, sempre recte, de vegades puja lleugerament, com ara, per salvar algun hort, algun mas o... -Nano! No arribaràs pas a puesto avui, eh? I les rialles de tot el grup esclaten darrere el cap de colla. No m'ho puc creure, ara no tinc cap excusa per on escapolir-me, m'he passat per alt per tercera vegada les senyals vermelles i blanques del GR!!! -Mira noi, nosaltres trenquem aquí cap a l'esquerra i amunt, per que anem a `pujar un altre turó que hi ha per aquí, però el GR continua recte per aquí, i un tros més enllà, a l'alçada d'una casa de hipies, puja per una pista de terra cap a l'esquerra muntanya amunt, però no està gaire ben senyalitzat. Bé, ho està, però si aquí ja no les has vist, en aquest tram et serà més difícil. Jo t'aconsellaria que continuessis per la casa dels jipis recte, i agafessis la Via Verda que la pots agafar dos revolts després de la casa.

-Ostres moltes gràcies! És que avui no sé que em passa, que vaig distret. Potser estava pensant en un forn de pa que anunciaven pel camí. I em preguntava: Ja és estrany que facin una fàbrica de pa als afores del poble...

Fàbrica dius? És una masia i hi fan un pa i una coca boníssims! De vegades s'hi fan cues de cotxes i tot!

-Caram, estic quedant com un autèntic passarell! Doncs ara quan arribi a la casa dels jipis em tocarà fer una seriosa reflexió davant del mapa i decidiré què faig. Moltes gràcies per tot i perdoneu si he estat un pel insolent abans, és que...

-Tranquil home tranquil, ja estem acostumats a joves que es posen nerviosos quan un grup de jubilats com naltros els avança. I de nou el cor de rialles esclata, però ara s'hi afegeixen les meves.

Després de la conversa i un estudi del mapa, decideixo seguir el GR. No tinc pressa per tornar, i si perdo de vista les senyals del GR, doncs tiro enrere i s'acaba l'aventura. Però la sort m'acompanya i arribo a destí sense més ajuda que l'atenció a les senyals, i a una correcta hidratació. El camí puja enmig d'un bosc de pi, i si bé cal dir que no ofereix grans vistes, si que m'esperen un ventall d'agradables racons essencialment ripollesos, fins al Comú d'Ogassa (Al tanto! No el poble, sinó el Terme Municipal! El poble ni l'ensumaré!)

I a partir d'aquí comença la baixada, i el final de l'etapa 8 del GR-1, entre aquestes excel·lents estampes del Ripollès.

Per tornar, podeu anar a Ripoll amb taxi fins a la Renfe, o esperar que passi el bus que ve de Camprodon i va cap a Barcelona. Però no l'he agafat mai i en desconec els horaris, com va de plè, on para... He aquí el contacte d'un taxista que desconec, però que em van recomanar. El preu? Són 28 euros de Sant Pau de Segúries a Ripoll, Sant Joan està al mig dels dos, la meitat?

Salut i cames!

GR-92: Etapa 23; Vilanova i la Geltrú-Arboç

Una de les raons que em van portar a realitzar aquesta etapa, va ser un record d'infància, de quan vivia a casa del pares a Torelló. El meu pare, en pau descansi, comprava El Periódico de Catalunya els caps de setmana, i recordo molt especialment una col·lecció que vam fer, que un cop acabada vam decidir portar-la a enquadernar, i de la que en guardo un especial record, Catalunya pueblo a pueblo. L'Arboç estava en les primeres entregues del col·leccionable, i des de llavors, aquesta i d'altres viles del país estan en el meu imaginari, pendents de que un dia me les trobi. I va ser tafanejant els meus manuals de rodamón la pàgina http://senderismeentren.cat/ i la pàgina de la FEEC https://www.feec.cat/ que vaig decidir emprendre aquesta ruta, perfecte per fer en dies d'hivern; De Vilanova i la Geltrú a L'Arboç, etapa 23 del GR-92.

Em fa gràcia tornar a passejar pel Garraf, aquest cop acabant al parc del Foix, començar esmorzant a la província de Barcelona per acabar dinant a la de Tarragona, en 5 hores de trajecte amb parades incloses i uns 20 kilòmetres entre les dues estacions. I de nou trobar passatges austers però magnètics, quasi màgics, i més que agradables sorpreses.

Un dijous de febrer a les 7:58 sortia el tren de l'estació de Rodalies del Passeig de Gràcia cap a Vilanova i la Geltrú. Era un dels "bons", dels que no para a tot arreu, només a Sants i Vilanova, on a les 8:43 ja hi posàvem el peu.

Surto de l'estació junt amb una bona pila de gent més, que de ben segur cap d'ells va a fer el GR, davant hi tinc l'estació d'autobusos a la dreta el Museu del Ferrocarril i a l'esquerra un mur ple de cartells. Vaig cap a l'esquerra passant per davant del mur, i després del primer trencall continuo recte, passant per un carrer, on a l'esquerra em queda la Biblioteca-Museu Víctor Balaguer amb uns xavals d'una escola taller de jardineria, repartint-se les eines en els jardins que l'envolten. I a la dreta un edifici de la Universitat Politècnica de Catalunya, amb un cartell que demana ajuda per recaptar fons per anar a la Fórmula 1 de Silverstone, els solidaris i caritatius ja ho sabeu! Arribo a la cantonada i estic davant d'una avinguda transitada de cotxes en ambdós sentits de la marxa, és l'Avinguda Jaume Balmes i l'agafo cap a l'esquerra, o més ben dit m'agafa ella! Doncs les voreres encara no s'han refet del Carnestoltes i estan més que enganxoses, senyal inequívoca de que aquí aquesta festa és tota una institució!

A la primera cantonada hi ha canalla acompanyada d'adults que fan cua per entrar a l'escola, estic a La Rambla de la Pau i l'enfilo amunt, molt animada de gent que va a treballar, a portar la canalla a estudi, repartidors amb carros carregats de caixes, indicador de que no es pot passar amb cotxe per aquí, i això s'agraeix! No ho posa per enlloc, o jo no ho sé veure, però ja estic en el GR malgrat no en trobi les marques. La Rambla de la pau és plena de finques modernistes de diferents estils i formes, plena de fleques franquiciades i artesanes, mireu aquesta com es reivindica!

No hi toca el sol encara en aquesta hora, però amb la lleugera pujada que m'allunya del la vila nova, per endinsar-me cap al centre de la ciutat vella (La Geltrú) vaig entrant en calor. Faig un alto en el camí per fer una ullada ràpida a la Plaça de la Vila on hi ha una molt ben representada una de les essències que per mi té Vilanova, els contrastos. La gran plaça porxada, amb palmeres i enrajolades fent sanefes, a qui molts comparen a la ciutat de l'Habana per l'estil indià o colonial de les seves construccions, moltes d'elles no massa actualitzades, per tant més "habanitzades". Doncs hi podem trobar l'ajuntament que ocupa tota una façana de la plaça i en un altre lateral, una casa ocupada amb una immensa A d'Anarquia. Sembla com si encara la ciutat estigués de Carnaval, almenys a l'ajuntament encara ho estan.

Torno a enramblar-me i no puc estar-me d'immortalitzar un d'aquells edificis que destaca de la resta, per la seva façana, per la botiga dels baixos i cotxe a monedes, pel seu contrast contrast.

La Rambla n'és plena de contrastos arquitectònics d'aquests, però aquí ja s'acaba i ara continuo pels carrerons estrets de La Geltrú, tot recte passant per la Plaça de les Neus sota la qual hi ha un refugi antiaeri de la Guerra Civil i l'església de sant Antoni Abat, més contrastos. I continuo recte fins a l'Hospital Comarcal amb el mateix nom de l'església, i just després, la segona gran avinguda de Vilanova, la Ronda Ibèrica. Mirant cap a la dreta a l'altre cantó de la ronda, trobo el primer indicador.

Ja ha passat mitja hora des de que he posat el peu a Vilanova, són les 9:15 i començo oficialment el camí. A l'esquerra un mur de pedra i argila i darrera alguna masia mig abandonada amb vestigis d'haver estat una granja de conills, pollastres o gallines. Després un carreró estret que va cap a un conjunt de cases blanques adossades de construcció i arquitectura autodidacta amb BMW de vidres tintats i suspensions baixades a la porta d'una d'elles. A la dreta una riera seca atapeïda d'arbustos i esbarzers, és el Torrent d'en Parellada, i a l'altre cantó un conjunt de cases de construcció també molt casolana que formen un petit veïnat, potser el barri Armanyà?

El camí transcorre aquest paisatge de casetes auto-construïdes amb més o menys gràcia, cirerers i ametllers florits, una hípica a l'esquerra, una masia amb activitat hortofrutícola a la dreta, una pujadeta enformigonada i ara un mur de pedra seca a l'esquerra i primeres vinyes a la dreta.

Creuo la séquia aèria que es veu al final del camí en la foto anterior per sota, i pujo una estoneta més fins arribar al peus de la primera gran infraestructura del camí, mitja hora després sóc a la C-32, la carretera que va cap als túnels del Garraf, emblema de les lluites contra els peatges. Des d'aquí es divisa perfectament el camí fet amb la silueta difuminada de Vilanova al final i darrere, una difosa brillantor de mar on el sol tímid que avui m'acompanya s'hi reflexa. Deixo enrere retalls de petits camps, horts, cases desordenades, naus i industrials i un generós tendal elèctric amb torres d'alta tensió de diferents alçades, estructures i kilovoltampers transportats, i darrere l'autovia es deixen veure despullades les muntanyes baixes del Garraf.

-Perdona chico, has visto a este perro en aquella casa que havia allá abajo? Una senyora acompanyada del seu marit, vestits de runner els dos, amb el mòbil a la mà i davant d'una senyal de trànsit amb un anunci d'un gos perdut enganxat, em senyala el cartell. -Verdad que es el mismo? Usted que cree? Voy a llamar a la chica No m'ha donat temps a mirar res però teòricament m'ha ensenyat una foto del presumpte gos perdut en el seu telèfon i ja està trucant a la seva propietària. Si, hola, Elena? Si mira, creo que he encontrado a su perro, lo hemos visto en una casa que hay en un camino de tierra a la salida de Vilanova hacia Canyelles, me han dicho en la casa que lo encontraron hace poco por la zona. -Silenci el marit i jo espectants- Si, si, está un poco mal si, también me lo han dicho.-Silenci, continua l'expectació- Ostras, pobrecito, pues claro, si toma medicación. Oye, pues a ver si los llamas y te lo confirman, pero yo te mando una foto que le he hecho hace un ratito, pq yo salgo con mi marido a correr por aquí a menudo y... Nena!-Silenci i espectació creixent, ara també en el rostre de la dona. No llores mujer! Finalment, el marit em diu: Noi, tu fes, eh! Fes la teva! Continua el teu camí, que ara t'hem interromput aquí... és que nosaltres sovint trobem gossos per aquí, hi ha molta gent que els abandona per aquesta zona, i de vegades no saps si són abandonats, s'han perdut, o si hi ha una mica de tot plegat. Coneixem el cas d'un gos que van abandonar sense que la filla ho sapigués i... Bueno noi, no et volem destorbar, nosaltres anirem a deixar menjar a un altre gos un tros més a munt que ja fa uns dies que és per allí. - Bé doncs, que hi hagi sort! Jo vaig cap a l'Arboç, em sap greu no poder ajudar més.

Ja són les 10 del matí.

El nou contrast que constato me'l trobo a l'altre cantó de l'autopista. Si a l'altre cantó el brunzit de cotxes i camions era perfectament audible, en aquest cantó sembla haver-ne desaparegut el rastre. Entro en una altra fase del camí, retrocedeixo en el temps. Tant com aquests parterres i balconades de vinyes velles abandonades i aquest refugi reconstruït

Encara amb la història del gos de la filla abandonat pels seus pares al cap, continuo camí amunt, conegut per ser l'antic camí de Canyelles a Cubelles, travessant ara per la Serralada de l'Aliga, i es entre els seus turons rocosos i àrids propis del Garraf, que em trobo la primera gran masia del camí, és el caseriu del Mas l'Artís, un conjunt de construccions, que tot i que no puc apreciar del tot des del camí, indiquen que era una masia amb molta activitat i capacitat d'emmagatzematge! I he aquí unes pulades, són les del primer pit-roig del dia que es deixa veure i escoltar, i que tant abunda per aquestes contrades.

Ara el camí baixa i es fa ombrívol, torno a canviar el formigó pel terreny rocós, però que a mesura que avanço es va tornant argilós i humit, estic entrant al Fondo de les Oliveres. Sorprèn veure tanta molsa i fang després d'haver passat per terrenys tant secs, i no deixo aquesta lleugera baixada entre ombres fins quasi les 11 del matí, on un indicador m'assenyala que em falten 10km fins a l'Arboç i 5 fins a Castellet, població que desconec completament i de la qual no n'havia sentit a parlar ni nomenar mai. Avui si tot va bé, ja mai més ho diré.

El camí, després d'una lleugera pujada, reprèn el to àrid característic del massís garrafenc, però hi ha quelcom de diferent en aquesta part, quelcom de màgic en el paisatge que evoca altres temps, és una sensació curiosa. S'aixeca un vent lleuger, però el cel està enterenyinat, i de cop van apareixent pel camí unes masies abandonades, immenses construccions, vestigis de temps millors o si més no diferents, doncs intueixo que l'accés a aquests masos no devia ser gens fàcil.

El silenci del vent suau, els color de la pedra dels murs, del massís i dels arbustos florits, fan més vives les imatges, i grans la màgia.

Quasi em fa vergonya dir-ho, però després d'aquestes cases, no recordo massa els detalls del camí. Sé que pel cap em rondaven els noms de Can Cremat, Can Cassanyes, Pujol Florit les masies abandonades per les que havia passat. I cançons; Sentencies d'Amor, Les Creus Vermelles, La Reina del Gel o Mar de Verí, totes de Sangtraït, se´que passaven 5 minuts de les dotze, recordo que el camí baixava, i que hi havia cavitats a les roques, alguna d'elles estava plena d'aigua! Se que intentava imaginar-me com devia ser la vida en l'època d'esplendor d'aquelles cases, i em ve al cap Pa Negre, la pel·lícula, i ganes de tornar algun dia al Puig de la Bauma. Recordo que a la dreta entre el cim i la falda d'un turó s'alçava un poble petit que encara no se quin és, se´que davant a l'horitzó s'alçava una serralada del Montmell-Marmellar, ja a Tarragona, una vall on crec que s'hi distingia Vilafranca del Penedès, i un a l'esquerra, ja mirant cap al mar, un símbol fàl·lic del progrés, sortint de la terra i penetrant en el cel, ejaculant una columna de fum difuminada sobre la mediterrània, la xemeneia de la Central Tèrmica de Cubelles.

Recordo que al final de la vall hi havia un parell de cases envoltades d'oliveres, algun cirerer i vinya, hi havia algo de diferent en el color del paisatge, crec que m'estava acostant, si no estava ja, en el Parc del Foix.

Poc després el camí puja, i apareix el cartell de la Diputació de Barcelona que confirma que estic en el Parc del Foix, aquí el record és difús, potser per que he oblidat portar quelcom per picar? Veig boires quan fa sol? Falten deu minuts per la una, i entre un bosquet de pi blanc fa acte de presència per l'esquerra, el Pantà de Foix. Abans de l'excursió, poc en sabia jo d'aquest pantà, poc més en se ara, però he llegit sobre la baixa qualitat de l'aigua degut a la les deficients instal·lacions de les depuradores de l'Arboç i Vilafranca que posen en risc la diversitat de la fauna autòctona, al que cal sumar-hi també algun que altre "abocament" il·legal d'espècies exòtiques de tortugues i crancs, per exemple.

Just després del pantà, una segona agradable sorpresa, junt a dos autocars dels quals ascendien un centenar de jubilats, s'alça el Castell de Castellet, i després de vorejar-lo fins a la plaça que dona a l'entrada del castell, descobreixo que també és l'entrada del poble de Castellet i la Gornal. Petita vila formada per pocs carrerons amb diferents desnivells, amb finestres justament adornades amb geranis i calvells, o alguna que altra escultura feta amb materials reciclats. Tota una joia de descobriment! Tant és així, que he decidit no publicar-ne cap foto per no trencar la màgia del moment. Us deixo terra verge!

Després de creuar el poblet sencer, surto per la carretera cap a la dreta, i la segueixo fins a creuar un pont que surt a mà esquerra i que NO s'ha d'agafar, doncs les marques del GR queden un xic amagades i és fàcil despistar-se... i just passat el pont, surt una pista a mà esquerra, en la que després de passar una de les abans esmentades depuradores, em trobo en una planicie en la que es dibuixa clarament davant meu la silueta de l'Arboç.

La sorprenent torre de La Giralda al centre, fent la "competència" a l'esglesia i la catedral de tant rica vila tarragonina, pel que fa a patrimoni arquitectònic, cultural i gastronòmic al qual mereixeria ben bé dedicar-hi el dia sencer, el dia que no tinc. Per això hauré de retre especial homenatge a la població, per no anar-me'n amb mal regust de boca, i a les dues i vint passo la porta de la Fonda Can Peraire, a cinc minuts a peu de l'estació de tren per la que tornaré de camí cap a casa.

GR-5: Etapes 1 i 2; Sitges-Olesa de Bonesvalls-Gelida

Quan a un profà de l’excursionisme o un amateur com jo se li planteja fer una ruta pel Garraf, haig de reconèixer que em ve una certa mandra. Totes les imatges que em venen al cap, són de molta pedra, poca vegetació, paisatge monòton i àrid... Però en dues hores de caminada, a mig camí, entre Sitges i Olesa, em va venir el record d’una entrevista que li feien al Sergi Fernández Tolosa, un xaval que durant 5 anys es va creuar els 7 deserts més grans del món amb bicicleta, i en una entrevista radiofònica li demanaven quin era el desert que més li havia agradat, a lo que ell va respondre : Tots, doncs la bellesa de cada lloc depèn dels ulls amb que els miris. Bé, no sé si va dir ben bé això, però en essència, és el que vaig entendre, i d’això, aquests dos trams del GR-5 en son una bona mostra. N’he quedat enamorat, i no dubto en recomanar-lo. Tot comença el dimecres 16 desembre, després d’una forta ventada el dimarts anterior que ha fet destrosses a tot el país, i que fa que no em decideixi a sortir fins que ja clareja. Això implica que fins les 9:30 no surto de l’estació de Renfe de Sitges, creuant per sota el pont direcció muntanya o direcció contraria al centre del poble i a la platja. Agafo el primer carrer que trobo carrer Verge del Pilar i tiro amunt, i el primer carrer que trobo, és un de més gran, l’Avinguda Camí dels Capellans amb un parc al davant, giro lleugerament a la dreta per agafar el segon carrer que puja a mà esquerra, una altra avinguda, la del Camí de la Fita. I fins al final, després de passar l’institut que queda a l’esquerra arribo a una rotonda, i en la paret del davant, una inscripció antiga del GR-5, la primera indicació oficial del camí, demostració de que vaig pel camí correcte, i que no puc evitar immortalitzar amb la càmera.

Seguint aquesta carretera amb vorera, creuo l’autopista per sota i arribo a un polígon després de passar per una rotonda. El polígon és molt petit, però hi ha una granja-bar força nova, que si anés amb més temps, no descartaria haver-hi entrat a agafar alguna pasta... Al final del polígon a mà esquerra, és on trobo l’inici de la pista, que puja entre els primers pins, deixant enrere les construccions modernes, per passar als primers murs de pedra seca.

Més endavant i amb el camí fent pujada ja des del polígon, es converteix en pista encimentada, i de cop trobo que torna a ser corriol per uns metres en una sortida per l’esquerra de la pista, que finalment torno a trobar acompanyant-me fins al capdamunt, fins a la segona fita, que no és ni més ni menys que, El Coll de la Fita. Cinc minuts per fer un glop, unes fotos i llegir el mapa i les senyals de fusta, i reprenc el camí. Són les 10:20h.

Em fico pel camí més estret, el que té les marques del GR, cobert per l’ombra de pins i alzines fent ziga-zagues entre pujades i baixades lleus, i amb l’agradable i sorprenent presència de margallons, i algun petit tros de terra conreada que desperta la meva curiositat, per que NO sé el que és! Passat aquest tram, entro en el que és l’expressió més clàssica del massís del Garraf, una composició de turons de formes suaus amb pocs arbres i petits, però amb molts arbustos i roques blanquinoses, que composen un típic paisatge mediterrani, però a la vegada una subtil bellesa per l’aparició de detalls, formes i colors, malgrat la seva aparent aridesa.

Començo un descens, ara constant i molt rocós, amb una vegetació en augment, i un terreny que es torna argilós, fins que arribo a un encreuament del GR-5 amb una variant del GR-92, que va cap a Sant Pere de Ribes a l’esquerra, i la Plana Novella a la dreta, que és on hi ha el monestir budista. Són les 11:10h.

A partir d’aquí el camí comença a fer pujada, de vegades més suau de vegades més forta, però pujada. Fins el Masset de Baix i de Dalt puja un xic, fins a els 4 Camins puja un xic més, aquest tram però es tracta d’una pista ampla de terra premsada per on hi poden circular cotxes.

A mitja pujada s'arriba a una cruïlla,són els 4 Camins i marquen les 11:35 al rellotge, la meva pista surt cap a la dreta per un corriol rocós, però d’una bellesa senzilla, la que em recorden les paraules del cicloturista dels 7 deserts. No se si per la solitud i la pau, no se si pels verds matisats segons la llum i la distància, entre aquests turons breus i arrodonits, pintats pel sol o la visió del mar petit quant un gira la vista enrere.

En el trajecte, ja sense pila al mòbil per fer fotos, passo una espectacular casa blanca de reminiscències modernistes a l’esquerra, mentre continuo pujant a la dreta vaig veient aquell clàssic i característic mirador astronòmic del Garraf, ja més amunt, i de nou a l’esquerra, una altra magnífica i imponent construcció, que fins que no sóc a davant, doncs el camí hi passa, no descobreixo que és l’Escola de Natura el Grau, que tot i que es veu ven mantinguda i arreglada, ara és tancada. Són les 12:15h.Dedico uns minuts a voltar la casa i admirar-ne les exel•lents vistes del Garraf i la mar des de la seva plaça mirador. I no, no es veu Mallorca. Surto pel darrera de l’escola, passant per davant del jardí sensorial que em queda a l’esquerra i em venen ganes de provar-lo algun dia. El camí torna a pujar, recuperant la forma clàssica garrafenca (Sería correcte?) de corriol rocós, deixant a la dreta una caixeta amb una verge amb flors fresques als seus peus, comença a aixecar-se corrent d’aire, senyal de la divina providència? És a partir d’aquest punt on ja es comencen a captar les primeres imatges de “l’altre cara”. Quan un puja una muntanya, sempre pensa. –Què hi ha a l’altre banda?- Aquesta resposta en el Garraf pot gener moltes sorpreses, doncs tot i no ser els canvis espectaculars, sembla que et traslladis en una altra etapa en el temps i en l’espai. Vamus, com entrar en una altra dimensió! Veig una serralada a l’esquerra que imagino que deuen ser de l’Alt Penedès, ja vorejant els límits de Tarragona província. Però ja no es veu gaire més, doncs quan me’n vull adonar ,el camí ja planeja i el paisatge de mata baixa es torna a transformar en un bosc de pins i alzines. I just després d’un petit aparcament, també cruïlla de camins, segueixo el sempre senyalitzat GR-5 cap a Olesa, ara en baixada i pista ample, i després d’unes corbes, a les 12:50h, a mà esquerra, una de les sorpreses del camí, l’Avenc de l’Esquerrà. No en donaré detalls ni fotografies. Tafanejo una mica la zona i poc després, quan el GR surt de la pista per la dreta, m’aturo a fer una queixalada, doncs falten deu minuts per la una i com que no se que em trobaré a Olesa per dinar, no vull desesperar! I tres llesques de pa amb formatge manxec després, al més pur estil pastor transhumant, ja estic a punt per reprendre el camí, i a les 13:45h ja estic entrant a la riera que creua la vila d’Olesa de Bonesvalls. A la dreta em queda l’Hospital d’Olesa, que si tinc temps, havent dinat m’entretindré a mirar, surto de la riera i vaig cap a l’esquerra, i just abans de creuar la carretera principal, trobo un bar a la cantonada, són les 13:45h, no tinc massa gana, però tampoc sé com vaig d’horaris de bus per tornar, i decideixo fer un entrepà de truita i així parlaré amb algú. No m’he creuat amb ni una ànima des de que he sortit de Sitges! I també, seré sincer, carregar el mòbil per seguir fent fotos, però ara si, amb les dades apagades... A les 14:40h surto del bar amb un entrepà de truita i una beguda refrescant d’estractes amb aigua carbonatada i cafeïna a la panxa, i amb informació sobre els diferents camins que puc agafar per anar a buscar un transport públic, doncs el bus que surt d’Olesa cap a Barcelona no passa fins les 21:00h, i no vull estar-me tota aquesta estona per aquí. No per que sigui lleig ni molt menys, però a les 17:30 ja fosqueja i demà treballo... No portava la idea originalment al cap, però si que la tenia com a una possible opció, arribar fins a Gelida a buscar el tren. Porto ja uns 16kms si faig cas de les senyals, doncs no tinc GPS, i segons les mateixes senyals, me’n falten 15kms més. Em trobo bé, sé que m’hauré d’afanyar una mica si no vull que m’atrapi la nit, però també intueixo que el paisatge, amb el sol de la tarda pot posar-se molt interessant. I així és, ja estic fent fotos del primer celler d’Olesa i del camí, i les primeres vinyes a la sortida del poble.

Ja es nota que sóc a l’Alt Penedès, els camins són igual de rocosos que al Garraf, però en el paisatge ja hi ha més arbres i més alts, també els turons ja són més abruptes i escarpats. Arribo a un revolt on sembla que al final hi ha una baixada, i intueixo que ara si que estic arribant a “l’altre cara” i crec que ja serà l’última vegada que veuré el mar en aquest camí.

En aquesta baixada, ara en forma de pista, trobo una senyal que em diu que estic a 5km d’Olesa, i són les 15:45h. A partir d’aquí però, la baixada és forta, força forta, aprofito per fer un tram corrent i així guanyar temps, la visió però del massís de Montserrat, fa que em quedi una estona aturat.

Montserrat m’acompanyarà ja quasi tota l’estona, és la sorpresa de “l’altre cara”. Al principi entre dues imponents torres d’alta tensió i el seu cablejat, i així baixant s’amagarà darrere d’una altre turó, mentre m’apareix un imponent mas a l’esquerra, que és l’avís que estic arribant al nucli de Sant Pau de l’Ordal.

No sabia que era a Sant Pau fins que ho he preguntat a un senyor gran, el segon interlocutor de la jornada. I l’home anava amb cotxe, a punt d’incorporar-se a l’arxiconeguda per les seves cues de cap de setmana N-340. Carretera que jo ara creuo i em trobo davant d’una altra preciosa masia a mà esquerra.

Continuo i trobo una fita m’indica que estic a 9km de Gelida i 10km de Sant Sadurní d’Anoia. A partir d’aquí començo una nova i forta pujada, l’última del camí, i un cop a dalt, Montserrat al davant i l’Ordal al darrere entre els primers cels rogencs ataronjats de les 16:45h. Estic a 7km de Gelida.

I ara si que la baixada i Montserrat m’acompanyaran tot el camí, però entre camps de vinyes, alguna casa de pedra en ruïnes, corbes sinuoses i grans masos mentre el cel canvia de color. Cada passa és motiu de distracció i embadaliment, però el temps apremía, i això em fa recordar que el proper cop que torni a fer el camí, he de sortir més d'hora!

A les 17:34h arribo a una Font on hi ha cotxes aparcats, es veu que és una zona de lleure de Gelida. Deu minuts més tard estic comprant-me un parell de pastes a la pastisseria La Confiança, que hi ha just passat el castell que em queda a dalt a la dreta.

El dependent i un client seran els últims interlocutors del camí abans d’agafar el tren, abans però haig de travessar el poble tot xino-xano, per la forta pendent que creua tota la vila, doncs el funicular no funciona. Pujo al tren a les 18:05h, ja completament fosc, no l’haig d’esperar doncs arribem junts a l’estació, uns 32 km després d’haver deixat l’altre a Sitges.

Aquesta ruta ha estat possible, a part de Rodalies Renfe de Catalunya i les meves cames, gràcies a la gent de la Federació d'Entitats Excursionistes de Catalunya i la seva web:

http://webantiga.feec.cat/senders/sender-dels-miradors