Retorn fugaç o permanencia indefinida?

No sé si la reaparició serà com una flor de primavera,que es marceix en plena tardor, o potser de permanencia indefinida tal com un fruit urbà del canvi climàtic regat per paraules d’una nit novembre, sigui com sigui, torno a deixar empremta en aquestes pàgines. Sense la intenció expressa de ser llegit, si no més aviat en un exercici de per no perdre l’hàbit d’escriure, vull dedicar-me a compartir rutes a peu o en bicicleta, cuines pròpies o alienes i altres experiències viscudes en forma de converses, articles, cançons, etc, en veu alta o amb la pàgina oberta, segons es vulgui interpretar, amb tot aquell que s’ho vulgui llegir. Engego coses que no acabo, és la meva especialitat, però ara puc dir que no és exactament així, que no és que no les acabi, és que sóc un artista multidisciplinari interpretant diferents tècniques. Per si teniu la sort o la malastrugança de caure per aquí, per si voleu compartir alguna ruta, recepta o experiència vital, estaré encantat de llegir-la i compartir-la. PD: Ha passat molt temps des de l’última entrada, segurament si em posés a llegir-les totes, hi hauria alguna opinió meva que ara matisaria, o directament canviaria. No m’ho tingueu en compte. Salut i Bona Vida! jAUMe tEIx en especial agraïment a l'Antonio.

Seguint el riu Ter: De La Farga Bebié fins a Borgonyà

Seguint amb les rutes realitzables des del transport públic. Aquesta éns porta a l'inici del GR-210, que coincideix amb un tram de la Ruta del Ter, en el seu pas per les comarques del Ripollès i Osona.
Aquesta la vaig fer sol (més val sol que mal acompanyat), començant un dia laboral de pont i d'hivern per fer-ho inoblidable.
S'agafa el tren de les 6:06 a Plaça Catalunya, de la mítica i lenta línea Barcelona-Puigcerdà, amb destinació a La Farga Bebié, punt d'inici de l'excursió a les 7:50,
Per això amb prou feines es distingeix res en la fotografia.
Obviament, quan sortim del tren, no s'observa cap indicador de que per allí passi cap camí, per no haver no hi ha ni estació ni lavabo ni bar. Important dada pels cafeters...
Tal i com se surt del tren, es puja cap a mà dreta seguint una pujada enquitranada on s'hi troba un indicador a la dreta que diu Prohibit el Pas (Imagino que als vehicles de motor). Acte seguit es veuen un grup de cases típiques de la construciió de les colonies textils, de dues plantes i amb moltes joguines escampades pel carrer, uns gossos lladrant i un parell de cotxes aparcats. Continuo endavant superant la por a ser atacat pels gossos, o víctima del tret d'una escopeta furtiva, amagada darrera d'alguna d'aquelles finestres amb persianes verdes. Passada la por, em trobo amb la Font d' Aigua no potable de Planesses, sortosament jo ja porto la meva ampolla.
El camí baixa, acostant-se cap al riu, la via del tren i la sempre present C-17, que durant bona part del trajecte serà la banda sonora del camí, per damunt de roques humides i fulles caigudes de plataners, fent via cap a la primera població que ens trobem: Montesquiu www.montesquiu.cat , passada una hora des de l'arribada.
Bones notícies per als cafeters! Aquí hi trobarem els primers signes d' aprofitament industrial i energètic del riu Ter.

Després de travessar el poble a recer del riu i veure'n algunes de les seves boniques cases en el petit centre de la vila, alguns horts, el parc al costat del riu, que ressona per un petit salt d'aigua per oxigenar-la dieun, trobo les "últimes" cases/carrers en venda, reductes de la bombolla immobiliaria, i m'enfilo cap al Castell de Montesquiu, on m'assec en un dels seus murs a esmorzar, doncs son les 9:30 i ja és hora, i a més, aquesta panoràmica amb Bellmunt de fons hi convida.


Per aquells que tenen canalla és un bon lloc, hi ha un parc infantil prou gran i a les rodalies del castell hi han escultures d'art contemporani que barrejades amb la boira o nuvols baixos, donen un aire pintoresc i màgic al lloc.

Amb les ganes em quedo d'arribar-me al restaurant de la Casanova del Castell, m'en han parlat molt bé, però un altre dia serà.
Baixo del Castell per arribar-me fins a Sant Quirze de Besora, captial de la subcomarca del Bisaura, entrant-hi per l'estació de Renfe, i travessant-lo per diferents carrer que voregen el centre, i que arriben a la sortida per la zona esportiva, un polígon industrial amb una de les més curioses capelles catòliques que mai he vist. No té desperdici, no se si el seu fundador va abusar dels caldos de les destil·leries Bosch, amb seu en aquesta vila (http://www.ratafiabosch.cat/PW07022/).
Passat el polígon, haig de creuar un rierol, que m'obligaría a remullar-me els peus, si no fos pel Gore-Tex que em protegeix !
Aquí em separo del tren i de la C-17, i acompanyo el riu en els seus meandres, voltant turons, pujols, serrats i turonets. Sentint la remor del riu al seu pas entre còdols i branques d'arbres caigudes.
El paisatge anirà canviant, tornant-se més planer després de creuar per sota d'un pont de la via de tren, una plantació d'arbres i un altre complexe encreuament amb la via fèrrea, previ retall d'alguns matolls d'esberser, i arribaré fins el veïnat de Saderra i retrobaré el brugit de la C-17, per anr-lo abandonant conforme pujo un últim turó endinsant-me en un bosc fins arribar a la colònia del "anglesos", malgrat ser fundada per escocesos, la Colonia de Borgonyà. Entranyable nucli urbà, d'arquitectura anglosaxona, on val la pena dedicar-li un trecorregut pels seus carrers, i si és dissabte, dinar o sopar en l'antic casino, avui restaurant amb una exel·lent cuina barreja de tradició i contemporaneitat. I com que aquí s'hi arriba entre la 1 i les 2 del migdia, és una hora perfecte per entaular-se!
En acabat, es questió d'agafar el tren que també passa per Borgonyà, o si s'en té ganes, seguir fins a Torelló 3km més, i agafar el tren allí, que n'hi passen més i de vegades s'en pot trobar un de més directe.(http://www.renfe.com/viajeros/cercanias/barcelona/index.html
Si teniu algun dubte o pregunta, no dubteu en escriure'm, segurament no en sabré la resposta, però ja me la inventaré.
Aquesta ruta forma part d'una de més llarga, si en voleu trobar més informació i més completa:http://www.paisatgesdelter.com/


Qui s'hagi quedat amb ganes de veure més detalls del camí o fotos de Borgonyà o del Casino, que mogui el cul i que hi vagi, i que es fagi ell mateix les fotos.

Salut, bona caminada i migdiada al tren.

Quix de gírgoles, russinyols i moixerons

L'arribada a casa d'un nou artilugi, m'ha despertat la falera del cuinar. M'he posat mans a la massa i a la càmera per mostrar-vos que és capaç de fer aquest artilugi de combustible incombustible, valgui la redundància.

En la imatge en podeu veure els ingredients:
-1 base de quix "La Cocinera"
-250 grs de mató Cadí
-150 ml de nata o crema de llet
-4 ous de gallina ecològics
-125 grs de russinyols
-125 grs de gírgoles
-2 cullerades de moixerons secs/deshidratats
-1 ceba nova o de Figueres (Blanca)
-1 porro gran
-25 grs de mantega
-Sal i pebra

Primer de tot poso el forn solar a preescalfar al sol fins que arribi a els 150 o 170ºC.


Mentrestant a la cuina, netegem els bolets (Gírgoles i russinyols) i poso en remull els moixerons en un got d'aigua, més aviat tèbia.
Trossegem la ceba i el porro en quadradets tamany ungla.
Canviem l'aigua als moixerons i els netegem de les restes de sorra que puguin tenir. Un cop nets els tornem a deixar en remull.
Posem en la paella negra de tapa transparent, una cullerada o dos de mantega i un raig d'oli. Afegeixo la ceba i el porro trossejats, poso la tapa i ja la tenim a punt per a dur-la a la cuina parabòlica solar.


La portarem cap a fora a la cuina parabòlica, que prèviament haurem encarat cap al sol, i deixarem que la ceba i el porro es vagin coent durant uns 10 minuts.

En el temps de rossejar la ceba i el porro, assecarem els bolets amb un drap de cotó blanc.


Un cop ben eixuts, els trossejarem i els afegirem a la paella amb la ceba i el porro, els remenarem amb la cullera de fusta per que quedi tot ben repartit per la base de la paella.


Mentre es van coent al sol la ceba i els bolets, untarem un motlle desmontable per a quixe de 28cms de diàmetre amb mantega, a sobre i desplegarem la base quixe (Jo faig servir les de La Cocinera. No son ecològiques, ni integrals, ni artesanes, però faciliten la feina. Un nou repte serà canviar-les o que canviin els fabricants!)
Un cop ben desplegada tornarem a fora a remoure els bolets i la ceba per que no es cremin i vagin agafant sabor.

En un recipient per a batedora, batrem el 4 ous (sense closca, evidentment), després hi afegirem el mató, la nata, sal i pebre al gust i ho batrem manualment fins que quedi una pasta homogenia i ni massa líquida ni massa densa (hi ha qui hi posa algun formatge ratllat tipus emmental, gruyere o trossos de camembert).

Anem a "parar el foc" solar, treiem la tapa per que surti el vapor d'aigua, tot vigilant que l'aigua acumlada a la tapa no caigui dins del saltejat de bolets.
Entrem la paella i en volquem el contingut en el recipient on hi tenim la crema que hem obtingut. Ho remenem per deixar-ho ben barrejat i podem tastar amb la punta del dit per provar el punt de sal. Decidim afegir-ni o no en funció del que trobem.

Ara agafarem el recipient amb la barreja i omplirem la massa de la quix. Si tot ha anat bé, ens quedarà tota plena sense arribar a vessar.


Amb molt de compte, agafrem la quixe i la introduirem a dins del nou artilugi, el forn solar, i allí s'hi quedarà un parell d'hores ben bones. Durant la cocció, només haurem d'orientar el forn un cop cap al sol, i obrir un parell de cops la tapa de vidre per evaporar l'aigua.
Amb dues hores i quinze minuts, el temps d'anar a fer les compres del dissabte tranquilament o les compres i estendre una colada de roba anant de pressa, m'ha quedat feta la quix.

L'aspirant al premi Rodamón

Em sembla que he estat testimoni de l’èxit de les últimes campanyes municipals per fomentar el civisme entre la ciutadania barcelonina. Si més no, de l'eficàcia en la transmissió del missatge a quasi totes les capes de la població.
En un d’aquests primers dies rarament plujosos de juny, empenyia jo el carro de la compra pel carrer Ortigosa i trobo un home barbut, d'aspecte abandonat, estirat al terra amb un vi envasat en tetra-brick en una de les entrades de mercaderies de les superfícies comercials del carrer Trafalgar aixoplugant-se de l'aigua. Se'l veia tranquil i endormiscat. Jo vaig continuar amb la meva tasca de portar la compra setmanal a casa.
Ja amb el carro plè, baixant de nou per Ortigosa, mentre m'apropo al lloc on havia trobat al sense sostre, s'anaven fent més notòries i clares unes fortes carcajades. Realment semblava que la persona que les feia, ho estava passant d'allò més bé. Just quant soc a l'alçada del portal en qüestió, em trobo el senyor barbut, despert i rialler, amb el cos amagat de la pluja sota el portal, però amb la tita desenveinada, exposada a la pluja i a la vista dels passejants, en plena operació de canvi d'oli. "Pixant sota la pluja" que podría titular-se la cançó.
No vaig poder evitar l'ensurt, la sorpresa i certa indignació del moment, però acte seguit, vaig reflexionar i em vaig dir: Què coi, aquest home va aprofitar la pluja per buidar la bufeta i així no deixar la mala olor de la pixarada, tant nostrada d'altra banda, en els carrers de la nostra ciutat.

Un guarro? Un exhibicionista? Un simple rodamón? Res d'això! O tot a la vegada, però sobretot, un ferm candidat a participar en les properes campanyes municipals de foment del civisme!

LA VILA LAIETANA (Des de dins de muralles fins a Montcada i Reixac)

Diumenge gris d’hivern, final d’un pont de vacances nadalenques i primer festiu de portes obertes per rebaixes en un any que sembla que no sortirem de la tant nombrada crisi. Sembla un bon dia per anar a fer una excursió industrial, turisme de rodalies a l’extraradi barceloní. Ja fa dies que em sento atret de nou, per aquell poblat o hi van viure els primers pobladors de Barcelona, quan encara ningú l’havia batejada. El Puig Castellar, a cap damunt del turó del Pollo, al bell mig de la serralada de Marina, a cavall entre Gramanet del Besós (Més conegut com Santa Coloma de Gramanet als mapes, Santaco pels seus oriünds) i Montcada i Reixac.
A les onze surt el tren de plaça Catalunya cap a Martorell i dos amics queden separats per la porta al tancar-se. El que queda dintre em demana si aquest tren para a Mataró. No,- Li responc, -Aquest va cap a Martorell. A partir d’aquí arrenquen una bateria de preguntes sobre quina línea va a Mataró, a quina hora surt, què ha de fer per trobar el seu amic. Intento solucionar-li els dilemes i baixa a Arc de Triomf. Aquí però, puja una dona i em pregunta: -Aquest tren para a Cerdanyola?.- No ho sé. -Li responc. Però de seguida un home que s’acaba d’assentar li diu que si, que ell va a Cerdanyola. Però la dona em mira a mi per que li confirmi. Si ell ho diu serà que hi para, jo no ho se, jo baixo a Montcada Bifurcació. I la dona torna a l’andana i el meu nou company de viatge em mira sorprès.


Ja estic a destí, i passant per l’estació sento un home indignat que acaba una conversa amb la taquillera. Le he dicho que havia una pila en la via, que eso es un peligro para el tren, que puede provocar un fuego o hacer daño a un niño, y la tia va y no avisa a nadie. Yo le he dicho, avise a alguien, eso puede ser peligroso, pero nada, ni caso. Yo ya he hecho lo que debia, avisar. L’escolto i li dono la raó, com no donar-li amb un home amb una barba marxiana i ataviat amb una aixada. Després em va comentar que té un hort a Montcada.

Creuo el carrer Bateria que va des de l’estació fins el riu, travessant el barri de Santa Maria, i des del qual es pot veure al fons, el turó del Pollo amb el meu destí al capdamunt.


Arribo al Besós i hi ha obres, sempre n’hi ha, crec que no l’he vist mai sense algun tipus de senyal industrial a la seva llera, ara hi unes obres de canalització d’algun fluid. Però no aconsegueixo veure la pancarta del ministeri o conselleria pertinent anunciant les obres. Res de bò deu ser, que no en facin propaganda...
Creuat el riu, en vaig seguint el curs fins passar el magatzem de Ferrolan secció de ferreteria, aquí agafo un trencall a mà esquerra (A ma dreta cauria al riu) on m’hi trobo un senyor gran fent un altre riu. Arribo a la carretera de Santa Coloma a La Roca i en aquest preciós polígon, seguint el traçat del carrer del Minerals, just a l’esquerra de la secció de materials per a la construcció del mateix magatzem Ferrolan, començo a pujar i em saluda el vermell cartell de la Diputació de Barcelona, encara en mans dels socialistes: Benvingut al Parc de la Marina. El cor em salta d’alegria, ja estic més a prop de La Vila Laietana.

Aerobús: Crònica d'un comiat

Pujo a l'Aerobús a trenc d'alba camí de la T-1.
Davant meu hi seu una noia amb el cap enganxat a la finestra, deu dormir, però segons avança el bus el cap rebota bruscament contra el vidre, però no semblen despertar-la. al meu costat seuen dos nois s'hi deuen deixar gloriosos records, doncs se'ls posen els ulls plorosos a cada anunci de parada que els recorda que s'allunyen de Barcelona. Quins records s'hi deuen deixar? Ataviats amb la una gorra del Barça l'un, i amb una samarreta de la selecció brasilera l'altre, no es fa gaire difícil d'endevinar.
Però la gran majoria, es distreu mirant la televisió de l'Aerobús, la GoTv. No se si la cara que posen és de no entendre res, o és només la cara que es posa quan un no està despert del tot i es mira les coses amb cara d'estranyesa. Per la GoTV està posant anuncis i imatges de llocs a visitar a Barecelona, i no entenc per que posen això quan la gent ja marxa, potser per animar-los a tornar? Potser si, però el que trobo una mica pervers, si no ho és prou recordar-te que se t'estan acabant les vacances, anunciar a bombo i platillo, que presentant el bitllet de l'Aerobús, tens descomptes en alguns restaurants o entrades a algun museu. No entenc si és idea d'algun catxondo per fer pujar la mosca al nas al personal, part de la idiosincràsia nacional? Una mica de tot plegat? La resposta potser l'extrauré ara que ja arribem a l'aeroport, i per la megafonia sona l'anunci de la parada:Propera parada Plaça Espanya. Próxima parada Plaza España, Next stop: Plaça Espanya.

Caminada amb el veinat

Diumenge, 28 de març
CAMINADA POPULAR
Veïns en expedició, cap a l’altre cantó
De Vallvidrera a Sant Cugat per Sant Medir


El 28 de març sortirem un grup de xirucaires sense Xiruca a travessar Collserola.
Prepareu les banderes per les fotografies per quan coronem el cim, cerqueu espònsors que ens paguin els equips, aviseu a la premsa que segueixi l'esdeveniment. Ataviats amb un entrepà sortirem a descobrir que hi ha darrere d'aquesta muntanya que veiem al cap d'amunt del Passeig de Gràcia, i que encara a dia d'avui ningú no sap què hi ha. Ni la por ni el cansament ens aturaran, per que Esto lo solucionamos entre todos.org.

Que ningú s'espanti! No ens afoguem en un got d'aigua. No ens cal estar súper preparats físicament, ni federats enlloc per que ens reculli un helicòpter si ens perdem, serà més factible agafar el metro, no passarem a més de 100 metres de llocs amb algun signe de civilització. És una excursió feta per i per a pixapins en tota regla. No ens caldrà res especial que no poguem trobar a l'armari de casa o a molt estirar al carrer Canuda (Decathlon). Us explico la idea de l'excursió, i ja veureu com us encisa d'allò més.

Quedarem a les 9 davant del cafè amb nom de ciutat suissa de la Plaça Catalunya (Ja se que això és fotut, creuar el carrer Pelai per aquells que no estem avesats, pot provocar autentiques crisis d’enyorança del nostre particular triangle d'or: Montsió, Amargós, Magdalenes, però tranquils; esto lo superamos entre todos.org).

Acte seguit agafarem els ferrocates (FGC, catalans, metro de rodalies, etc) la línea que va cap a Sabadell i Terrassa, la mateixa que va quedar aturada durant cinc hores el dilluns passat pel temporal de neu. No us hi amoïneu, si tornés a passar; esto lo arreglaremos entre todos.org.
Baixarem al Peu del Funicular, per agafar el funicular que puja a Vallvidrera. Si som molts, potser haurem de fer torns. El trajecte serà curt, baixarem a la carretera de les aigües. Segur que serà una experiència inoblidable.

Un cop tots reunits en terra ferma, serà el moment de fer ús de la nostra condició de bípeds i començar a caminar.

Farem un tram de la Carretera de les Aigües, veient la panoràmica de la nostra ciutat, jugant a trobar el nostre carrer, reconèixer barris i descobrir llocs que fins ara, només havíem vist a les postals que venen als turistes. Que ningú s'avergonyeixi, es podran fer fotografies sense avergonyir-se de ser un pixapí, doncs estarà entre pixapins!

Arribarem al Pla dels Maduixers, i aquí començarem el tram més "dur", vint minuts de pujada fins a la carretera de l'Arrabassada passant pels vivers de Can Borni.

Creuem l'arrabassada, passarem per la vall de la Font Groga, tot baixada, i un cop a baix, podem decidir esmorzar allí en una petita zona de pic nic que hi ha, o arribar-nos fins a Sant Medir, cinc minuts més enllà. Estem parlant de les 11, 11:30 del matí. A Europa ja n'hi ha que a aquesta hora dinen.

Amb la panxa plena i envoltats per la salvatge sabana d'alsines, pins blancs i muntain baics de Collserola, veurem de les fonts del Camp del Miracle a l'ermita de Sant Medir.

De nou seguirem baixant fins a Can Borrell, allà on havíem de dinar però com que No lo hemos podido arreglar entre todos.org, hem tirat de carmanyola. Serà moment per entrar a xafardejar, agafar targetes, visitar en Roca, i si per aclamació popular es donés el cas, potser s'hi podrà fer un cafè. El moment dirà.

Ja quasi hi som, arribem al Pi de'n Xandri, un pi amb crosses símbol del moviment ecologista de Sant Cugat. I ja som a l'esmentada vila. Quinze minuts més i arribem a l'estació de ferrocates (FGC, Catalans, metro de rodalies) cap a Barcelona. Seran els vols de les 2.

Fins aquí queda explicat el trajecte. Els temps son aproximats, dependrà del ritme, de la puntualitat al començar, de les pedres a les sabates, lesions, caigudes, asfixies a les pujades. Dependrà una mica de tots plegats, o sigui, res que no podamos arreglar entre todos.org.

En total seran unes tres hores i mitja de caminar, sense presses, amb parades allà on convingui, amb un camí força transitable i amb cobertura al mòbil en tot el seu recorregut.
A la motxilla, jo recomano portar l'entrepà a gust del consumidor, beguda (Hi ha una font a mig camí), i quelcom per matar la gana: Fruita, fruits secs, galetes (Que siguin de xocolata, a mi m'agraden especialment). Penseu que no hi ha papereres al bosc, si genereu algun tipus de deixalla, no us en podreu desfer fins a Sant Cugat.
Si algú vol ser més previsor, que porti paper de wc, sempre pot venir bé, per què aquestes coses mai se saben, i a més, m'estalviareu a mi de portar-lo.

Equipament personal: Un calçat còmode, uns mitjons còmodes de cotó o transpirables, res especial. Bàsicament roba còmode, benvinguts els xandalls! Potser al matí farà fresca i cap al migdia tindrem calor, aneu preparats. Una gorra? Unes ulleres de sol? Crema protectora solar? Vaselina per l’entrecuix? Tiretes? Un mocador de coll? Això ja va una mica a gustos, però sempre poden venir bé.
No oblideu de portar algunes monedes per comprar el bitllet de tornada des de Sant Cugat i el d’anada a Vallvidrera. També ens podrem organitzar per comprar unes T-10 i ens sortirà molt més barat.

Quedarem a les 9 del matí davant del cafè amb nom de ciutat suïssa que hi ha a la Plaça Catalunya.
Veïns i agermanats amb el barri que s’hi vulguin unir, que s’apuntin aquí mateix deixant el seu nom, número de telèfon de contacte i el nombre de persones/animals que l’acompanyaran.
El mateix dia de la caminada i segons les condicions meteorològiques decidirem si cal anul·lar l’esdeveniment.

ORGANITZA: Associació d’usuaris i vianants dels carrers Magdalenes, Montsió i Amargós