GR-5: Etapa 3; Gelida-Can Parellada

Després de l'agradable descoberta dels trams 1 i 2 del GR-5 des de Sitges fins a Gelida, torno a tenir una alegria quan tot cercant informació sobre la següent etapa veig que:

1ª) Es pot fer començant i acabant des de una estació de tren.

2ª) Acaba en un restaurant! (Des d'aquí mil gràcies al dissenyador d'aquest tram!)

Si en les anteriors etapes la "por" era trobar-me un terreny massa àrid i monòton, en aquesta era de trobar-me un paisatge amb massa signes de civilització. I malgrat haver-ne trobat, n'he sortit sorprès! És una etapa d'uns 13 kms, que es pot fer en tres hores i mitja o quatre, entre vinyes, ametllers, cases o hisendes dels segles XIV i XV, i evidentment com no, entre alguna que altra torre d'alta tensió i carretera.

Començo un fred matí de gener agafant el tren de Rodalies a les 9:38 a Plaça Catalunya, contradient el principi bàsic del bon excursionista: Matinar, en un comboi de la línia R4 que em deixarà a Gelida, 40 minuts més tard per 4,1 euros. Surto del tren, i vaig a buscar les escales que baixen per agafar el túnel i creuar les vies per sota i sortir a l'altre cantó. L'estació em queda lleugerament a la dreta, i l'aparcament a l'esquerra. Doncs cap a aquí que vaig, que és també per on entren els cotxes a l'aparcament, i on apareix la primera senyalització del camí, que és la de la fotografia anterior, amb l'estació de tren de Gelida de fons. Són les 10:25, i començo la tercera etapa del GR-5.

De seguida el camí baixa paral·lel a la via del tren i en baixada, primer passo la seu d'una empresa que exporta ferros per a fabricació de nivells, flexòmetres i mesuradors de làser, entre d'altres que em queda a la dreta, després una fàbrica de papers tècnics, ecològics i de luxe. Passades les fàbriques creuo la via del tren, cap a l'esquerra, per sota un pont de ferro amb algun perfil rovellat. Qui sap si la primera empresa que he trobat ha tingut res a veure amb aquest pont?

I acabada la corba cap a l'esquerra i creuat el pont, en comença una altra cap a la dreta en un tram asfaltat que creua un pont que passa damunt el riu Anoia i una zona hortícola. A l'inici del pont ja veig les primeres marques horitzontals vermelles i blanques que m'indiquen que estic en un GR, a la vegada una Kangoo carregada de gent s'atura el meu costat, perdone, vamos bién para ir a Can Brians? Me tendran que perdonar, pero no les sabria decir. Passat el pont, apareix davant meu una postal molt catalana, una fàbrica de reciclatge de palets de fusta a l'esquerra, i entre palmeres i oliveres en sobresurt una casa modernista, la Torre de l'Albet, a la dreta.

Entre palets de fusta a la dreta i el canyissar que acompanya la riera afluent de l'Anoia, m'aniré allunyant dels primers per ficar-me de peus en el segon, i és que just darrere de la fàbrica trobo la riera, afluent de l'Anoia, que tot i no ser cabalosa, em mulla una mica les sabates.

El camí puja passada la riera i tomba cap a l'esquerra,(Al tanto aquí, és fàcil seguir el camí recte, aniríeu errats! Ho sabríeu si us trobéssiu de nou la riera) Just passada la riera a mà esquerra puja un camí i pintat en una biga de ferro clavada a terra i amagada entre esbarzers veig la senyal del GR, però és fàcil no veure-la. Pres el camí, apareixen les primeres vinyes de l'etapa, ara la pista puja, enformigonada i va prenent certa alçada, cosa que inspira a ser un bon moment per mirar enrere i regalar-me una nova postal, ara canviant la fàbrica per unes vinyes amb la Torre de l'Albet de teló de fons, i això només vint minuts després d'haver començat a caminar.

Acabo la pujada i deixo enrere el ciment, el camí transcorre ara per una pista entre turons suaus de camps sembrats de vinyes flanquejades, a temps d'oliveres, a temps d'ametllers, masos amb xiprers de benvinguda, camins de terra compacta i poca ombra. Això a l'estiu podria ser molt dur, però ara és una delícia amb aquesta combinació d'aire fred i sol calent que m'acarona les galtes. Però de cop un soroll, com si d'un llampec es tractés, distreu la meva atenció, i no és un caçador. El Tren d'Alta Velocitat Espanyola fa acte de presència enmig del paisatge, i el veig passar fugaç pel pont que creua per sobre la via. I a l'horitzó, contemplant aquesta plana de l'Alt Penedès des de l'Anoia, el Bages i el Baix Llobregat, símbol d'aquesta terra que trepitjo, el Massís de Montserrat. Però també, i des de la comarca veïna del Baix LLobregat, i no menys simbòliques s'alcen la presó de Can Brians i el complexe industrial de la SEAT. De nou, una tant nostrada postal.

Un altre dels masos a destacar abans d'arribar a la vila de Sant Llorenç d'Hortons, és el Mas Batlle Vell, construït entre els segles XV i XVI, passo per davant de l'agradable camí flanquejat per una filera de xiprers que porta fins a l'entrada. El que ja no és tant agradable, és el gos que borda sota el cartell que anuncia el Mas. He llegit, que anava a ser un EnoHotel Rural, però la notícia era de fa força temps i ara per ara no sembla que ho sigui. Tot i així, es conserva en força bon estat. I amb això ja són les 11:30h.

Passat el Mas Batlle Vell, faig un parell de corbes i inicio una baixada que ens porta a la carretera de Gelida a Sant Llorenç d'Hortons, i l'agafo cap a la dreta. No hi ha massa marge per evitar els cotxes, però són només 5 o 6 minuts d'asfalt i ja entro a la vila. Estigueu alerta aquí, doncs fins a la tercera caminada no vaig veure que el GR trenca en diagonal cap a la dreta pel carrer Mestre Major, on de seguida trobo el restaurant Casa Font de l'Alzina, més avall passo un encreuament i segueixo lleugerament a l'esquerra pel carrer Major, on hi ha l'ajuntament, l'antic celler ara en obres per convertir-lo en un centre cívic o sala polivalent, i un passeig de plataners davant de l'ajuntament, que simbolitza per mi el tarannà d'aquest poble tranquil i residencial, del que en donen testimoni les antigues cases d'estiueig modernistes a la part vella per on passo i les cases a quatre vents amb jardí i piscina a la part més nova, que he deixat a l'altre cantó de la carretera a l'esquerra quan entrava al poble, i que vaig veure quan em vaig perdre la primera vegada.

Surto en baixada cap a la dreta per entrar en una zona ombrívola i argilosa que em trobo entre sinuoses corbes fins a pujar de nou i veure, al girar-me enrere, la silueta de Sant Llorenç d'Hortons de la que em distancio entre més vinyes i turons suaus.

Ja son les 12:00 passades, el sol es deixa veure clar allà dalt, la visió arriba lluny, tant que a part de veure la Mola i el Montseny, ara veig també la Torre de Collserola i el Tibidabo. Aprofitant aquest punt alt, després de creuar una altra riera i una impressionant i arreglada masia, que sembla una casa de turisme rural però no ho és, seria un bon moment per fer una parada tècnica hidratant, i quin millor lloc per fer-ho que el següent poble al que arribo, La Beguda Alta, que pel que pogut llegir, li dona el nom el fet de que els pastors de les pedanies hi portaven aquí els seus ramats per a beure.

Al final no hi he begut, però m'he aprovisionat per fer-ho quan arribi a casa. Del celler-bodega Cal Badó, de la mà de l'agradable atenció de la Núria i el Salvador, i de les seves pròpies collites me'n emporto, alguns dels seus senzills i deliciosos fruits, un Ull de Llebre Reserva del 2012 i un oli nou d'olives verdes de primera premsada en fred sense filtrar. Que més bon record em puc emportar de La Beguda Alta?

Si bé també és cert que és diumenge i hi ha mercat a la plaça, i hi ha uns calçots d'oferta, però la motxilla ja no dona per més. Ja són les 13:15 passades i és hora de fer via cap a l'última parada: Can Parellada.

La sortida de la Beguda Alta la faig cap a l'esquerra si surto de la plaça on fan al mercat, o sigui venint del GR, o cap a la dreta si surto del Celler-bodega. Es tracta d'anar seguint la carretera que fa pujada i acaba en una corba a l'esquerra al final.

Sortint de la corba, veig a la dreta un seguit de construccions que aparentment no destacarien per res en especial, però la observació em porta a destacar-ne certs detalls. La primera és una casa-magatzem de materials de la construcció amb una amplia exposició de rajoles pel terra de terrasses de lo més diversa i acolorida, però potser més pròpia dels anys 70 o 80. No sé si aquí el terme vintage seria el més apropiat. Just després hi ha un conjunt de cases adossades amb un petit jardí i porta de garatge, amb balla al davant d'obra vista i baranes de petits pilars de formigó blanc amb forma de bitlla i la façana també d'obra vista d'un color tirant a blanc, res especial, però aquesta té en un detall que la fa diferent a la resta. Entre la balla que dona al carrer i la façana de la casa, enmig del camí d'accés a la porta de la casa, però deixant espai per a la sortida de vehicles del garatge, hi ha un contenidor metàl·lic del port. Que deu passar aquí? Una ordre judicial d'un matrimoni separat que fa viure a uns dels dos fora de la casa, i s'ha instal·lat en el contenidor portuari? Un fill major d'edat que no vol viure amb els pares, però tampoc sense ells. O bé una família que després de fer números, van veure que els sortia més a compte un "Port Container" que no pas un Blue-Space? No cal passar per alt aquesta casa, doncs just després hi ha el trencant que ens indica la baixada cap als FGC. Just aquí, aixeco la vista, i entre la baixada i Montserrat, una immensa construcció blanca, senyorial, de tres plantes situada al cim d'un turó, hi ha la Fonda-Restaurant Can Parellada, el destí per dinar. Per arribar-hi, només haig de baixar el carrer, creuar la via amb l'estació de ferrocarril, de mateix nom que el restaurant i urbanització on em trobo i pujar de nou, aniré a parar de morros a l'entrada, i per 20 euros (9,5 entre setmana) dinaré un primer, un segon, postre, aigua, vi i cafè (Si en prengués...). Perfecte, són les 13:35h.

Quasi dos hores després, estic pujant als Ferrocarrils de Catalunya destinació Plaça Espanya, després d'escoltar els detalls d'una conversa entre adolescents per telèfon, sobre els insults que una li feia a una altra tractant-la de camionera en el mur del seu Facebook. Al tanto amb les xarxes socials!

Seità amb prunes a la ratafia

He volgut fer una adaptació d'una recepta clàssica de la cuina tradicional catalana, el pollastre amb prunes i pinyons al vi negre, apte per vegetarians i vegans. Tant senzill com canviar el pollastre per seità, els pinyons per ametlla molta, i al tanto! El vi negre per ratafia, doblant la gradació i sense por! I després de dos intents, puc estar força satisfet del que ha sortit. Us ho explico:

ELS INGREDIENTS (per 4 persones):

-500grs de seità (De blat o espelta, al gust)

-1 boniato gros pelat i tallat a trossos

-1 pastanaga grossa pelada i tallada a trossos del mateix tamany del boniato

-2 daus de ceba de figueres confitada o dos cullerades soperes de ceba caramelitzada

-4 dents d'all

-1/2 got de ratafia (Russet o Bosch a gust)

-1 o 2 cullerades soperes de farina d'ametlla o ametlla molta

-6 prunes deshidratades sense pinyol

-1/2 got de brou vegetal

-2 o 3 cullerades soperes d'oli d'oliva

-1 cullereta de romaní sec

-1 cullereta de farigola seca

EL PROCÉS:

En el mig got de ratafia hi posarem a macerar les 6 prunes sense pinyol. Podem fer-ho just abans de començar a tallar els ingredients i preparar-ho tot, o bé vuit o dotze hores abans. Tallem el seità en rodanxes i l'introduim en una paella gran, 28 cms o més, posem l'oli d'oliva i a foc fort i li fem volta i volta. Un minut per cara aproximadament, en acabat, baixem el foc, escorrem bé l'oli del seità a la paella i deixem el seità en un plat o font.

En la mateixa paella on hem fet el seità i ara tenim a foc lent, afegim un xic més d'oli i posem a fer els dents d'all amb pell i la ceba tallada durant cinc o sis minuts fins que s'enrosseixi una mica. NdA: En alguns supermercats venen la ceba ja cuita i si no en podem fer nosaltres un parell de kilograms i guardar-los en una glaçonera. Els que es veuen en la foto de sota són dos glaçons de ceba de figueres que em preparo jo per no haver de fer-ne cada vegada.

En acabat traiem els alls, afegim el romaní i la farigola, i acte seguit afegim el boniato, deixem coure un parell o tres de minuts més, removem i hi afegim la pastanaga i les prunes sense la ratafia, sempre amb la tapa posada! Excepte per remoure, és clar...

Mentre es fa la pastanaga, en una paella petita, posarem la ratafia a escalfar-se fins que entri en ebullició, i la mantindrem així durant 4 o 5 minuts per anar-la reduint, tot removent-la per homogeneïtzar-la millor. A continuació, podem posar la reducció de ratafia a la paella amb el saltejat de ceba, boniato i pastanaga. Aprofitem també per posar la farina d'ametlla i sal al gust. Un cop afegit tot, ho removem fins a barrejar-ho bé. Tapem i ho deixem un parell de minuts més. Ja podem afegir-hi els lloms de seità, i en tres minuts més de foc lent i tapa posada, tenim el plat a punt per servir-lo! Bon profit!

La inspiració de la recepta l'he obtinguda entre d'altres, gràcies a:

http://www.russet.cat/

http://www.lacuinadesempre.cat/2011/12/pollastre-rostit-amb-prunes-i-pinyons.html

Bona part dels ingredients els he aconseguit a:

https://www.facebook.com/MapuOrganicBCN

GR-5: Etapes 1 i 2; Sitges-Olesa de Bonesvalls-Gelida

Quan a un profà de l’excursionisme o un amateur com jo se li planteja fer una ruta pel Garraf, haig de reconèixer que em ve una certa mandra. Totes les imatges que em venen al cap, són de molta pedra, poca vegetació, paisatge monòton i àrid... Però en dues hores de caminada, a mig camí, entre Sitges i Olesa, em va venir el record d’una entrevista que li feien al Sergi Fernández Tolosa, un xaval que durant 5 anys es va creuar els 7 deserts més grans del món amb bicicleta, i en una entrevista radiofònica li demanaven quin era el desert que més li havia agradat, a lo que ell va respondre : Tots, doncs la bellesa de cada lloc depèn dels ulls amb que els miris. Bé, no sé si va dir ben bé això, però en essència, és el que vaig entendre, i d’això, aquests dos trams del GR-5 en son una bona mostra. N’he quedat enamorat, i no dubto en recomanar-lo. Tot comença el dimecres 16 desembre, després d’una forta ventada el dimarts anterior que ha fet destrosses a tot el país, i que fa que no em decideixi a sortir fins que ja clareja. Això implica que fins les 9:30 no surto de l’estació de Renfe de Sitges, creuant per sota el pont direcció muntanya o direcció contraria al centre del poble i a la platja. Agafo el primer carrer que trobo carrer Verge del Pilar i tiro amunt, i el primer carrer que trobo, és un de més gran, l’Avinguda Camí dels Capellans amb un parc al davant, giro lleugerament a la dreta per agafar el segon carrer que puja a mà esquerra, una altra avinguda, la del Camí de la Fita. I fins al final, després de passar l’institut que queda a l’esquerra arribo a una rotonda, i en la paret del davant, una inscripció antiga del GR-5, la primera indicació oficial del camí, demostració de que vaig pel camí correcte, i que no puc evitar immortalitzar amb la càmera.

Seguint aquesta carretera amb vorera, creuo l’autopista per sota i arribo a un polígon després de passar per una rotonda. El polígon és molt petit, però hi ha una granja-bar força nova, que si anés amb més temps, no descartaria haver-hi entrat a agafar alguna pasta... Al final del polígon a mà esquerra, és on trobo l’inici de la pista, que puja entre els primers pins, deixant enrere les construccions modernes, per passar als primers murs de pedra seca.

Més endavant i amb el camí fent pujada ja des del polígon, es converteix en pista encimentada, i de cop trobo que torna a ser corriol per uns metres en una sortida per l’esquerra de la pista, que finalment torno a trobar acompanyant-me fins al capdamunt, fins a la segona fita, que no és ni més ni menys que, El Coll de la Fita. Cinc minuts per fer un glop, unes fotos i llegir el mapa i les senyals de fusta, i reprenc el camí. Són les 10:20h.

Em fico pel camí més estret, el que té les marques del GR, cobert per l’ombra de pins i alzines fent ziga-zagues entre pujades i baixades lleus, i amb l’agradable i sorprenent presència de margallons, i algun petit tros de terra conreada que desperta la meva curiositat, per que NO sé el que és! Passat aquest tram, entro en el que és l’expressió més clàssica del massís del Garraf, una composició de turons de formes suaus amb pocs arbres i petits, però amb molts arbustos i roques blanquinoses, que composen un típic paisatge mediterrani, però a la vegada una subtil bellesa per l’aparició de detalls, formes i colors, malgrat la seva aparent aridesa.

Començo un descens, ara constant i molt rocós, amb una vegetació en augment, i un terreny que es torna argilós, fins que arribo a un encreuament del GR-5 amb una variant del GR-92, que va cap a Sant Pere de Ribes a l’esquerra, i la Plana Novella a la dreta, que és on hi ha el monestir budista. Són les 11:10h.

A partir d’aquí el camí comença a fer pujada, de vegades més suau de vegades més forta, però pujada. Fins el Masset de Baix i de Dalt puja un xic, fins a els 4 Camins puja un xic més, aquest tram però es tracta d’una pista ampla de terra premsada per on hi poden circular cotxes.

A mitja pujada s'arriba a una cruïlla,són els 4 Camins i marquen les 11:35 al rellotge, la meva pista surt cap a la dreta per un corriol rocós, però d’una bellesa senzilla, la que em recorden les paraules del cicloturista dels 7 deserts. No se si per la solitud i la pau, no se si pels verds matisats segons la llum i la distància, entre aquests turons breus i arrodonits, pintats pel sol o la visió del mar petit quant un gira la vista enrere.

En el trajecte, ja sense pila al mòbil per fer fotos, passo una espectacular casa blanca de reminiscències modernistes a l’esquerra, mentre continuo pujant a la dreta vaig veient aquell clàssic i característic mirador astronòmic del Garraf, ja més amunt, i de nou a l’esquerra, una altra magnífica i imponent construcció, que fins que no sóc a davant, doncs el camí hi passa, no descobreixo que és l’Escola de Natura el Grau, que tot i que es veu ven mantinguda i arreglada, ara és tancada. Són les 12:15h.Dedico uns minuts a voltar la casa i admirar-ne les exel•lents vistes del Garraf i la mar des de la seva plaça mirador. I no, no es veu Mallorca. Surto pel darrera de l’escola, passant per davant del jardí sensorial que em queda a l’esquerra i em venen ganes de provar-lo algun dia. El camí torna a pujar, recuperant la forma clàssica garrafenca (Sería correcte?) de corriol rocós, deixant a la dreta una caixeta amb una verge amb flors fresques als seus peus, comença a aixecar-se corrent d’aire, senyal de la divina providència? És a partir d’aquest punt on ja es comencen a captar les primeres imatges de “l’altre cara”. Quan un puja una muntanya, sempre pensa. –Què hi ha a l’altre banda?- Aquesta resposta en el Garraf pot gener moltes sorpreses, doncs tot i no ser els canvis espectaculars, sembla que et traslladis en una altra etapa en el temps i en l’espai. Vamus, com entrar en una altra dimensió! Veig una serralada a l’esquerra que imagino que deuen ser de l’Alt Penedès, ja vorejant els límits de Tarragona província. Però ja no es veu gaire més, doncs quan me’n vull adonar ,el camí ja planeja i el paisatge de mata baixa es torna a transformar en un bosc de pins i alzines. I just després d’un petit aparcament, també cruïlla de camins, segueixo el sempre senyalitzat GR-5 cap a Olesa, ara en baixada i pista ample, i després d’unes corbes, a les 12:50h, a mà esquerra, una de les sorpreses del camí, l’Avenc de l’Esquerrà. No en donaré detalls ni fotografies. Tafanejo una mica la zona i poc després, quan el GR surt de la pista per la dreta, m’aturo a fer una queixalada, doncs falten deu minuts per la una i com que no se que em trobaré a Olesa per dinar, no vull desesperar! I tres llesques de pa amb formatge manxec després, al més pur estil pastor transhumant, ja estic a punt per reprendre el camí, i a les 13:45h ja estic entrant a la riera que creua la vila d’Olesa de Bonesvalls. A la dreta em queda l’Hospital d’Olesa, que si tinc temps, havent dinat m’entretindré a mirar, surto de la riera i vaig cap a l’esquerra, i just abans de creuar la carretera principal, trobo un bar a la cantonada, són les 13:45h, no tinc massa gana, però tampoc sé com vaig d’horaris de bus per tornar, i decideixo fer un entrepà de truita i així parlaré amb algú. No m’he creuat amb ni una ànima des de que he sortit de Sitges! I també, seré sincer, carregar el mòbil per seguir fent fotos, però ara si, amb les dades apagades... A les 14:40h surto del bar amb un entrepà de truita i una beguda refrescant d’estractes amb aigua carbonatada i cafeïna a la panxa, i amb informació sobre els diferents camins que puc agafar per anar a buscar un transport públic, doncs el bus que surt d’Olesa cap a Barcelona no passa fins les 21:00h, i no vull estar-me tota aquesta estona per aquí. No per que sigui lleig ni molt menys, però a les 17:30 ja fosqueja i demà treballo... No portava la idea originalment al cap, però si que la tenia com a una possible opció, arribar fins a Gelida a buscar el tren. Porto ja uns 16kms si faig cas de les senyals, doncs no tinc GPS, i segons les mateixes senyals, me’n falten 15kms més. Em trobo bé, sé que m’hauré d’afanyar una mica si no vull que m’atrapi la nit, però també intueixo que el paisatge, amb el sol de la tarda pot posar-se molt interessant. I així és, ja estic fent fotos del primer celler d’Olesa i del camí, i les primeres vinyes a la sortida del poble.

Ja es nota que sóc a l’Alt Penedès, els camins són igual de rocosos que al Garraf, però en el paisatge ja hi ha més arbres i més alts, també els turons ja són més abruptes i escarpats. Arribo a un revolt on sembla que al final hi ha una baixada, i intueixo que ara si que estic arribant a “l’altre cara” i crec que ja serà l’última vegada que veuré el mar en aquest camí.

En aquesta baixada, ara en forma de pista, trobo una senyal que em diu que estic a 5km d’Olesa, i són les 15:45h. A partir d’aquí però, la baixada és forta, força forta, aprofito per fer un tram corrent i així guanyar temps, la visió però del massís de Montserrat, fa que em quedi una estona aturat.

Montserrat m’acompanyarà ja quasi tota l’estona, és la sorpresa de “l’altre cara”. Al principi entre dues imponents torres d’alta tensió i el seu cablejat, i així baixant s’amagarà darrere d’una altre turó, mentre m’apareix un imponent mas a l’esquerra, que és l’avís que estic arribant al nucli de Sant Pau de l’Ordal.

No sabia que era a Sant Pau fins que ho he preguntat a un senyor gran, el segon interlocutor de la jornada. I l’home anava amb cotxe, a punt d’incorporar-se a l’arxiconeguda per les seves cues de cap de setmana N-340. Carretera que jo ara creuo i em trobo davant d’una altra preciosa masia a mà esquerra.

Continuo i trobo una fita m’indica que estic a 9km de Gelida i 10km de Sant Sadurní d’Anoia. A partir d’aquí començo una nova i forta pujada, l’última del camí, i un cop a dalt, Montserrat al davant i l’Ordal al darrere entre els primers cels rogencs ataronjats de les 16:45h. Estic a 7km de Gelida.

I ara si que la baixada i Montserrat m’acompanyaran tot el camí, però entre camps de vinyes, alguna casa de pedra en ruïnes, corbes sinuoses i grans masos mentre el cel canvia de color. Cada passa és motiu de distracció i embadaliment, però el temps apremía, i això em fa recordar que el proper cop que torni a fer el camí, he de sortir més d'hora!

A les 17:34h arribo a una Font on hi ha cotxes aparcats, es veu que és una zona de lleure de Gelida. Deu minuts més tard estic comprant-me un parell de pastes a la pastisseria La Confiança, que hi ha just passat el castell que em queda a dalt a la dreta.

El dependent i un client seran els últims interlocutors del camí abans d’agafar el tren, abans però haig de travessar el poble tot xino-xano, per la forta pendent que creua tota la vila, doncs el funicular no funciona. Pujo al tren a les 18:05h, ja completament fosc, no l’haig d’esperar doncs arribem junts a l’estació, uns 32 km després d’haver deixat l’altre a Sitges.

Aquesta ruta ha estat possible, a part de Rodalies Renfe de Catalunya i les meves cames, gràcies a la gent de la Federació d'Entitats Excursionistes de Catalunya i la seva web:

http://webantiga.feec.cat/senders/sender-dels-miradors

De MONTCADA I REIXAC a BARCELONA, a trams pel GR-92, a trams per qui sap ón!

Passant pel TURÓ DE MONTCADA-FORAT DEL VENT-TURÓ DE VALLDAURA-VIVERS DE CAN BORNI-PLAÇA JOHN KENNEDY (BARCELONA) M’he escapat en petit comitè en un dia de novembre per Collserola. Farem un tram del GR-92 que ja havia fet, però aquesta vegada m’he desviat en un punt, per que el temps s’esgotava i el rogenc del sol tombant a ataronjat m’indicava que les temperatures podien esguerrar l’experiència cromàtica que ha estat aquesta caminada. La tardor en general i el novembre en concret, són una bona època per sortir a caminar, i Collserola sempre té una bona excusa per escapar-se. No s’hi troben castanyes com al Montseny, però trobarem el fruit de l’arboç ja madur caient de l’arbre, “madroños” que en diuen en castellà, i inclús he llegit i escoltat que a finals d’aquest més, si fa una mica de fred, hi ha qui hi troba rovellons! No he tingut pas aquesta sort. Trencant els meus propis esquemes, sota els quals no es pot sortir a fer una caminada en tota regla si se surt de casa més tard de les 7 del matí, per aquesta ruta decidida espontàniament, hem partit de plaça Catalunya poc abans de les 11, en el tren cap a l’estació de Montcada i Reixac-Manresa de la línia R4. I a les 11:08 ja estàvem a destí, a punt per trepitjar gr92. En mitja horeta després de creuar per sota conegudes infraestructures com la C-17 i passar pel costat del cementiri de Montcada, sempre seguint les marques del gr92 que ens acompanyen des de l’estació, arribem a una font i àrea de descans recentment arreglada i curiosament finançada per Lafarge, l’empresa cimentera que durant anys ha anat escarbant el turó i que ara deu fer la seva contribució socio-ambiental ajudant a recuperar espais naturals. Doncs tenen una feinada! Però els plafons informatius ja s’encarreguen de recordar-nos com durant el llarg dels segles, el Turó de Montcada ha estat font de riquesa per a tothom, tot i no entrar en quines proporcions de repartició. Haig de dir però, que l’espai convida al passeig i sorprèn que estigui tant proper a un dels punts més trinxats urbanísticament per infraestructures ferroviàries, de trànsit rodat i tendals elèctrics com és Montcada I Reixac. Des d’aquí el meu més profund agraïment als pulmons i als ulls del seus habitants. Sense pujar al Turó però gràcies a la claredat del dia, es veu molt bé tot el pla de Montcada amb vila i polígons inclosos i part de Ripollet a l’altra riba del riu Ripoll, quasi inapreciable. A partir d’aquí baixem lleugerament i passarem durant mitja hora, pel tram més lleig de la jornada, però no per això menys interessant, doncs sóc dels que pensa que per apreciar la bellesa que millor que conèixer la lletjor. I en aquests espais perifèrics a les grans urbs, hi ha molta matèria per a la literatura i pel descobriment de llocs desconeguts. En el polígon que travessarem abans de creuar el pont per damunt la C-58 i abans la N-150, un amic va trobar un magatzem de cuines on hi va trobar el forn que avui decora la seva cuina, per que no se li coneix cap plat cuinat en ell des de l’adquisició. Creuem el polígon que ja té una nau amb el tot el cartell retolat en xinès, i ens quedem amb les ganes de para a fer el vermut el el Bar C-58 just entre la C-58 i la N-150, són les 12, però no tinc massa clar els tempos i decidim fer milles, que parar a una hora de començar ja seria massa! Passat el bar s’inicia una lleugera pujadeta per davant d’un barri de amb molta autocaravana i molt punts de venda de flors i làpides. Estem molt a prop del Cementiri de Collserola. Aquest punt despista, doncs sembla que per un moment ens estiguem allunyant de Barcelona per anar a Cerdanyola. Però aviat trobarem la corba a mà esquerre, sempre seguint el GR-92 que ens reorientarà. En aquest tram trobarem una de les primeres masies modernistes del camí: Can Catà, en un tram de lleugera pujada on ens creuarem a uns jipsters, tres noies i un noi dins un Fiat Cinquecento rodant algun curt, anunci o treball per la “Uni”, però més pendents de la gent que passava pel costat que de la feina que havien de fer. Un cotxe de la Guàrdia Urbana de Cerdanyola fent patrulla i els primers ciclistes i caminadors “outdoor”. A partir d’aquí, el gr-92 continua per una pista ampla per la que hi circula força gent i alguna que altra bicicleta embalada, i és per aquest motiu que decideixo agafar un corriol a mà dreta amb una senyal que indica “Forat del Vent”, que és un lloc que conec i que per això m’hi vull dirigir, per que a part de ser un bon mirador, va en la correcta direcció i pot ser un bon punt per fer la parada tècnica definitiva del camí. El corriol puja ombrívol i de terra fosca i humida, atapeït d’arbustos amb fulles en transició del verd al grog rogenc, i amb raigs de sol al final de la pujada, paisatge digne de la tardor, i ens deixem sorprendre gratament per un petit pont de pedra, amb un arbre creuat en el camí i una font a mà esquerra.

A partir d’aquí la pujada es manté constant fins a arribar de nou a la pista que havíem deixat, per on passava el gr-92, i aquí el recuperem anant cap a la dreta i amunt, i ja som al Forat del Vent! Des d’aquí s’alviren les primeres instantànies de Barcelona, amb la carretera de Barcelona en primer plà i el Velòdrom d’Horta com a element arquitectònic significatiu. Just abans de fer la parada tècnica, veiem un altre corriol que baixa per la dreta, direcció Cerdanyola, barrada per una cinta de plàstic de la urbana o l’ajuntament, i un home amb una hermilla reflectant groga a l’entrada, i un cartell que anuncia batuda de porcs senglars. Es veu que “s’han reproduït massa” i cal reduir-ne la població. No entraré a valorar-ho.

Just aquí en el Forat del Vent, en un revolt molt proper a la carretera d’Horta a Cerdanyola, tenim l’Asador Casa Juaco http://www.casajuaco.com/ un restaurant on pararem a dinar a les dues quasi en punt de la tarda. El sol convida a quedar-se a fora, però el vent, força fresc per la roba que portem i lo suadets que estem ens anima a entrar. Per mi, Asador Casa Juaco és un model d’arquitectura digne de la Collserola repoblada de segones residencies mig clandestines entre els anys 60 i 80. El tracte, el menjar, els comensals, el lloc, tota una experiència que recomano viure, almenys una vegada a la vida. Jo ja ho he fet i per tercer cop!!! Sortim panxacontents fent via cap al Turó de Valldaura (419m), al que arribem uns 25 minuts després, seguint una pujada que ens ajuda a fer baixar el dinar, i sempre seguint les marques blanques i vermelles del GR-92. Des d’aquí, i gràcies al cel serè i blau que avui tenim la sort de gaudir, podem veure perfectament mirant cap a la banda del Vallès, les muntanyes de Montserrat, La Mola, els Cingles de Bertí i el Massís del Montseny.

Just després de baixar del Turó i passar un pont per damunt de la carretera d’Horta just en el punt en el que el camí torna a pujar, trobem una intersecció amb una altre camí, és el GR-6, el Camí de Sant Jaume en el seu tram de Collserola per comunicar Barcelona amb Sant Cugat del Vallès, també conegut com a Pas del Rei. I just després, quasi sense adonar-nos-en arribem al cim del Turó de la Magarola o del Matall (429 m), coronat per una torre de vigilància que serà el punt més alt del nostre recorregut. Ara el nostre GR s’enfila per un altre camí a la dreta, deixant una pista a l’esquerra que va cap a la carretera de les aigües, pocs minuts després trobem una pista que anem seguint, per la que veiem pujar una extensa família amb els fills (i amics dels fills suposo), adolescents tots, fent mans i mànigues per no baixar de la bici i arribar a qui sap on. Poc després d’una casa a mà esquerra d’arquitectura genuïnament Collserola 70, veiem un camí que surt de la dreta que va cap a la Reserva de la Font Groga i l’ermita de Sant Medir, dos referents de la serra en el seu cor. Nosaltres seguim la pista que és el gr92 fins arribar a l’aparcament de la residencia Vista Rica, i el creuem sencer en paral•lel a la carretera de l’Arrabassada que ja tenim al costat, i que cinc minuts després de creuar un bosquet de pins i alzines, ja travessarem per dirigir-nos direcció Tibidabo pel costat de la carretera. Aquí podríem tornar a travessar la carretera i seguir pujant pel gr92, però ja el sol cau i no volem anar a les fosques, avui no. Així que baixem el vessant sud oest de la muntanya direcció els Vivers de Can Borni, i baixant baixant creuarem per damunt del el Funicular que puja al Tibidabo i baixarem fins al Pla del Maduixers, obtenint pel camí, imatges de postal de Barcelona, en dia de cel únic. I ja només baixem durant cinc minuts més i agafem el bus fins a casa amb el record de l'espectacle cromàtic d'aquesta sort de serra que tenim a tocar.

Retorn fugaç o permanencia indefinida?

No sé si la reaparició serà com una flor de primavera,que es marceix en plena tardor, o potser de permanencia indefinida tal com un fruit urbà del canvi climàtic regat per paraules d’una nit novembre, sigui com sigui, torno a deixar empremta en aquestes pàgines. Sense la intenció expressa de ser llegit, si no més aviat en un exercici de per no perdre l’hàbit d’escriure, vull dedicar-me a compartir rutes a peu o en bicicleta, cuines pròpies o alienes i altres experiències viscudes en forma de converses, articles, cançons, etc, en veu alta o amb la pàgina oberta, segons es vulgui interpretar, amb tot aquell que s’ho vulgui llegir. Engego coses que no acabo, és la meva especialitat, però ara puc dir que no és exactament així, que no és que no les acabi, és que sóc un artista multidisciplinari interpretant diferents tècniques. Per si teniu la sort o la malastrugança de caure per aquí, per si voleu compartir alguna ruta, recepta o experiència vital, estaré encantat de llegir-la i compartir-la. PD: Ha passat molt temps des de l’última entrada, segurament si em posés a llegir-les totes, hi hauria alguna opinió meva que ara matisaria, o directament canviaria. No m’ho tingueu en compte. Salut i Bona Vida! jAUMe tEIx en especial agraïment a l'Antonio.

Seguint el riu Ter: De La Farga Bebié fins a Borgonyà

Seguint amb les rutes realitzables des del transport públic. Aquesta éns porta a l'inici del GR-210, que coincideix amb un tram de la Ruta del Ter, en el seu pas per les comarques del Ripollès i Osona.
Aquesta la vaig fer sol (més val sol que mal acompanyat), començant un dia laboral de pont i d'hivern per fer-ho inoblidable.
S'agafa el tren de les 6:06 a Plaça Catalunya, de la mítica i lenta línea Barcelona-Puigcerdà, amb destinació a La Farga Bebié, punt d'inici de l'excursió a les 7:50,
Per això amb prou feines es distingeix res en la fotografia.
Obviament, quan sortim del tren, no s'observa cap indicador de que per allí passi cap camí, per no haver no hi ha ni estació ni lavabo ni bar. Important dada pels cafeters...
Tal i com se surt del tren, es puja cap a mà dreta seguint una pujada enquitranada on s'hi troba un indicador a la dreta que diu Prohibit el Pas (Imagino que als vehicles de motor). Acte seguit es veuen un grup de cases típiques de la construciió de les colonies textils, de dues plantes i amb moltes joguines escampades pel carrer, uns gossos lladrant i un parell de cotxes aparcats. Continuo endavant superant la por a ser atacat pels gossos, o víctima del tret d'una escopeta furtiva, amagada darrera d'alguna d'aquelles finestres amb persianes verdes. Passada la por, em trobo amb la Font d' Aigua no potable de Planesses, sortosament jo ja porto la meva ampolla.
El camí baixa, acostant-se cap al riu, la via del tren i la sempre present C-17, que durant bona part del trajecte serà la banda sonora del camí, per damunt de roques humides i fulles caigudes de plataners, fent via cap a la primera població que ens trobem: Montesquiu www.montesquiu.cat , passada una hora des de l'arribada.
Bones notícies per als cafeters! Aquí hi trobarem els primers signes d' aprofitament industrial i energètic del riu Ter.

Després de travessar el poble a recer del riu i veure'n algunes de les seves boniques cases en el petit centre de la vila, alguns horts, el parc al costat del riu, que ressona per un petit salt d'aigua per oxigenar-la dieun, trobo les "últimes" cases/carrers en venda, reductes de la bombolla immobiliaria, i m'enfilo cap al Castell de Montesquiu, on m'assec en un dels seus murs a esmorzar, doncs son les 9:30 i ja és hora, i a més, aquesta panoràmica amb Bellmunt de fons hi convida.


Per aquells que tenen canalla és un bon lloc, hi ha un parc infantil prou gran i a les rodalies del castell hi han escultures d'art contemporani que barrejades amb la boira o nuvols baixos, donen un aire pintoresc i màgic al lloc.

Amb les ganes em quedo d'arribar-me al restaurant de la Casanova del Castell, m'en han parlat molt bé, però un altre dia serà.
Baixo del Castell per arribar-me fins a Sant Quirze de Besora, captial de la subcomarca del Bisaura, entrant-hi per l'estació de Renfe, i travessant-lo per diferents carrer que voregen el centre, i que arriben a la sortida per la zona esportiva, un polígon industrial amb una de les més curioses capelles catòliques que mai he vist. No té desperdici, no se si el seu fundador va abusar dels caldos de les destil·leries Bosch, amb seu en aquesta vila (http://www.ratafiabosch.cat/PW07022/).
Passat el polígon, haig de creuar un rierol, que m'obligaría a remullar-me els peus, si no fos pel Gore-Tex que em protegeix !
Aquí em separo del tren i de la C-17, i acompanyo el riu en els seus meandres, voltant turons, pujols, serrats i turonets. Sentint la remor del riu al seu pas entre còdols i branques d'arbres caigudes.
El paisatge anirà canviant, tornant-se més planer després de creuar per sota d'un pont de la via de tren, una plantació d'arbres i un altre complexe encreuament amb la via fèrrea, previ retall d'alguns matolls d'esberser, i arribaré fins el veïnat de Saderra i retrobaré el brugit de la C-17, per anr-lo abandonant conforme pujo un últim turó endinsant-me en un bosc fins arribar a la colònia del "anglesos", malgrat ser fundada per escocesos, la Colonia de Borgonyà. Entranyable nucli urbà, d'arquitectura anglosaxona, on val la pena dedicar-li un trecorregut pels seus carrers, i si és dissabte, dinar o sopar en l'antic casino, avui restaurant amb una exel·lent cuina barreja de tradició i contemporaneitat. I com que aquí s'hi arriba entre la 1 i les 2 del migdia, és una hora perfecte per entaular-se!
En acabat, es questió d'agafar el tren que també passa per Borgonyà, o si s'en té ganes, seguir fins a Torelló 3km més, i agafar el tren allí, que n'hi passen més i de vegades s'en pot trobar un de més directe.(http://www.renfe.com/viajeros/cercanias/barcelona/index.html
Si teniu algun dubte o pregunta, no dubteu en escriure'm, segurament no en sabré la resposta, però ja me la inventaré.
Aquesta ruta forma part d'una de més llarga, si en voleu trobar més informació i més completa:http://www.paisatgesdelter.com/


Qui s'hagi quedat amb ganes de veure més detalls del camí o fotos de Borgonyà o del Casino, que mogui el cul i que hi vagi, i que es fagi ell mateix les fotos.

Salut, bona caminada i migdiada al tren.