LA VILA LAIETANA (Des de dins de muralles fins a Montcada i Reixac)

Diumenge gris d’hivern, final d’un pont de vacances nadalenques i primer festiu de portes obertes per rebaixes en un any que sembla que no sortirem de la tant nombrada crisi. Sembla un bon dia per anar a fer una excursió industrial, turisme de rodalies a l’extraradi barceloní. Ja fa dies que em sento atret de nou, per aquell poblat o hi van viure els primers pobladors de Barcelona, quan encara ningú l’havia batejada. El Puig Castellar, a cap damunt del turó del Pollo, al bell mig de la serralada de Marina, a cavall entre Gramanet del Besós (Més conegut com Santa Coloma de Gramanet als mapes, Santaco pels seus oriünds) i Montcada i Reixac.
A les onze surt el tren de plaça Catalunya cap a Martorell i dos amics queden separats per la porta al tancar-se. El que queda dintre em demana si aquest tren para a Mataró. No,- Li responc, -Aquest va cap a Martorell. A partir d’aquí arrenquen una bateria de preguntes sobre quina línea va a Mataró, a quina hora surt, què ha de fer per trobar el seu amic. Intento solucionar-li els dilemes i baixa a Arc de Triomf. Aquí però, puja una dona i em pregunta: -Aquest tren para a Cerdanyola?.- No ho sé. -Li responc. Però de seguida un home que s’acaba d’assentar li diu que si, que ell va a Cerdanyola. Però la dona em mira a mi per que li confirmi. Si ell ho diu serà que hi para, jo no ho se, jo baixo a Montcada Bifurcació. I la dona torna a l’andana i el meu nou company de viatge em mira sorprès.


Ja estic a destí, i passant per l’estació sento un home indignat que acaba una conversa amb la taquillera. Le he dicho que havia una pila en la via, que eso es un peligro para el tren, que puede provocar un fuego o hacer daño a un niño, y la tia va y no avisa a nadie. Yo le he dicho, avise a alguien, eso puede ser peligroso, pero nada, ni caso. Yo ya he hecho lo que debia, avisar. L’escolto i li dono la raó, com no donar-li amb un home amb una barba marxiana i ataviat amb una aixada. Després em va comentar que té un hort a Montcada.

Creuo el carrer Bateria que va des de l’estació fins el riu, travessant el barri de Santa Maria, i des del qual es pot veure al fons, el turó del Pollo amb el meu destí al capdamunt.


Arribo al Besós i hi ha obres, sempre n’hi ha, crec que no l’he vist mai sense algun tipus de senyal industrial a la seva llera, ara hi unes obres de canalització d’algun fluid. Però no aconsegueixo veure la pancarta del ministeri o conselleria pertinent anunciant les obres. Res de bò deu ser, que no en facin propaganda...
Creuat el riu, en vaig seguint el curs fins passar el magatzem de Ferrolan secció de ferreteria, aquí agafo un trencall a mà esquerra (A ma dreta cauria al riu) on m’hi trobo un senyor gran fent un altre riu. Arribo a la carretera de Santa Coloma a La Roca i en aquest preciós polígon, seguint el traçat del carrer del Minerals, just a l’esquerra de la secció de materials per a la construcció del mateix magatzem Ferrolan, començo a pujar i em saluda el vermell cartell de la Diputació de Barcelona, encara en mans dels socialistes: Benvingut al Parc de la Marina. El cor em salta d’alegria, ja estic més a prop de La Vila Laietana.

Aerobús: Crònica d'un comiat

Pujo a l'Aerobús a trenc d'alba camí de la T-1.
Davant meu hi seu una noia amb el cap enganxat a la finestra, deu dormir, però segons avança el bus el cap rebota bruscament contra el vidre, però no semblen despertar-la. al meu costat seuen dos nois s'hi deuen deixar gloriosos records, doncs se'ls posen els ulls plorosos a cada anunci de parada que els recorda que s'allunyen de Barcelona. Quins records s'hi deuen deixar? Ataviats amb la una gorra del Barça l'un, i amb una samarreta de la selecció brasilera l'altre, no es fa gaire difícil d'endevinar.
Però la gran majoria, es distreu mirant la televisió de l'Aerobús, la GoTv. No se si la cara que posen és de no entendre res, o és només la cara que es posa quan un no està despert del tot i es mira les coses amb cara d'estranyesa. Per la GoTV està posant anuncis i imatges de llocs a visitar a Barecelona, i no entenc per que posen això quan la gent ja marxa, potser per animar-los a tornar? Potser si, però el que trobo una mica pervers, si no ho és prou recordar-te que se t'estan acabant les vacances, anunciar a bombo i platillo, que presentant el bitllet de l'Aerobús, tens descomptes en alguns restaurants o entrades a algun museu. No entenc si és idea d'algun catxondo per fer pujar la mosca al nas al personal, part de la idiosincràsia nacional? Una mica de tot plegat? La resposta potser l'extrauré ara que ja arribem a l'aeroport, i per la megafonia sona l'anunci de la parada:Propera parada Plaça Espanya. Próxima parada Plaza España, Next stop: Plaça Espanya.

Caminada amb el veinat

Diumenge, 28 de març
CAMINADA POPULAR
Veïns en expedició, cap a l’altre cantó
De Vallvidrera a Sant Cugat per Sant Medir


El 28 de març sortirem un grup de xirucaires sense Xiruca a travessar Collserola.
Prepareu les banderes per les fotografies per quan coronem el cim, cerqueu espònsors que ens paguin els equips, aviseu a la premsa que segueixi l'esdeveniment. Ataviats amb un entrepà sortirem a descobrir que hi ha darrere d'aquesta muntanya que veiem al cap d'amunt del Passeig de Gràcia, i que encara a dia d'avui ningú no sap què hi ha. Ni la por ni el cansament ens aturaran, per que Esto lo solucionamos entre todos.org.

Que ningú s'espanti! No ens afoguem en un got d'aigua. No ens cal estar súper preparats físicament, ni federats enlloc per que ens reculli un helicòpter si ens perdem, serà més factible agafar el metro, no passarem a més de 100 metres de llocs amb algun signe de civilització. És una excursió feta per i per a pixapins en tota regla. No ens caldrà res especial que no poguem trobar a l'armari de casa o a molt estirar al carrer Canuda (Decathlon). Us explico la idea de l'excursió, i ja veureu com us encisa d'allò més.

Quedarem a les 9 davant del cafè amb nom de ciutat suissa de la Plaça Catalunya (Ja se que això és fotut, creuar el carrer Pelai per aquells que no estem avesats, pot provocar autentiques crisis d’enyorança del nostre particular triangle d'or: Montsió, Amargós, Magdalenes, però tranquils; esto lo superamos entre todos.org).

Acte seguit agafarem els ferrocates (FGC, catalans, metro de rodalies, etc) la línea que va cap a Sabadell i Terrassa, la mateixa que va quedar aturada durant cinc hores el dilluns passat pel temporal de neu. No us hi amoïneu, si tornés a passar; esto lo arreglaremos entre todos.org.
Baixarem al Peu del Funicular, per agafar el funicular que puja a Vallvidrera. Si som molts, potser haurem de fer torns. El trajecte serà curt, baixarem a la carretera de les aigües. Segur que serà una experiència inoblidable.

Un cop tots reunits en terra ferma, serà el moment de fer ús de la nostra condició de bípeds i començar a caminar.

Farem un tram de la Carretera de les Aigües, veient la panoràmica de la nostra ciutat, jugant a trobar el nostre carrer, reconèixer barris i descobrir llocs que fins ara, només havíem vist a les postals que venen als turistes. Que ningú s'avergonyeixi, es podran fer fotografies sense avergonyir-se de ser un pixapí, doncs estarà entre pixapins!

Arribarem al Pla dels Maduixers, i aquí començarem el tram més "dur", vint minuts de pujada fins a la carretera de l'Arrabassada passant pels vivers de Can Borni.

Creuem l'arrabassada, passarem per la vall de la Font Groga, tot baixada, i un cop a baix, podem decidir esmorzar allí en una petita zona de pic nic que hi ha, o arribar-nos fins a Sant Medir, cinc minuts més enllà. Estem parlant de les 11, 11:30 del matí. A Europa ja n'hi ha que a aquesta hora dinen.

Amb la panxa plena i envoltats per la salvatge sabana d'alsines, pins blancs i muntain baics de Collserola, veurem de les fonts del Camp del Miracle a l'ermita de Sant Medir.

De nou seguirem baixant fins a Can Borrell, allà on havíem de dinar però com que No lo hemos podido arreglar entre todos.org, hem tirat de carmanyola. Serà moment per entrar a xafardejar, agafar targetes, visitar en Roca, i si per aclamació popular es donés el cas, potser s'hi podrà fer un cafè. El moment dirà.

Ja quasi hi som, arribem al Pi de'n Xandri, un pi amb crosses símbol del moviment ecologista de Sant Cugat. I ja som a l'esmentada vila. Quinze minuts més i arribem a l'estació de ferrocates (FGC, Catalans, metro de rodalies) cap a Barcelona. Seran els vols de les 2.

Fins aquí queda explicat el trajecte. Els temps son aproximats, dependrà del ritme, de la puntualitat al començar, de les pedres a les sabates, lesions, caigudes, asfixies a les pujades. Dependrà una mica de tots plegats, o sigui, res que no podamos arreglar entre todos.org.

En total seran unes tres hores i mitja de caminar, sense presses, amb parades allà on convingui, amb un camí força transitable i amb cobertura al mòbil en tot el seu recorregut.
A la motxilla, jo recomano portar l'entrepà a gust del consumidor, beguda (Hi ha una font a mig camí), i quelcom per matar la gana: Fruita, fruits secs, galetes (Que siguin de xocolata, a mi m'agraden especialment). Penseu que no hi ha papereres al bosc, si genereu algun tipus de deixalla, no us en podreu desfer fins a Sant Cugat.
Si algú vol ser més previsor, que porti paper de wc, sempre pot venir bé, per què aquestes coses mai se saben, i a més, m'estalviareu a mi de portar-lo.

Equipament personal: Un calçat còmode, uns mitjons còmodes de cotó o transpirables, res especial. Bàsicament roba còmode, benvinguts els xandalls! Potser al matí farà fresca i cap al migdia tindrem calor, aneu preparats. Una gorra? Unes ulleres de sol? Crema protectora solar? Vaselina per l’entrecuix? Tiretes? Un mocador de coll? Això ja va una mica a gustos, però sempre poden venir bé.
No oblideu de portar algunes monedes per comprar el bitllet de tornada des de Sant Cugat i el d’anada a Vallvidrera. També ens podrem organitzar per comprar unes T-10 i ens sortirà molt més barat.

Quedarem a les 9 del matí davant del cafè amb nom de ciutat suïssa que hi ha a la Plaça Catalunya.
Veïns i agermanats amb el barri que s’hi vulguin unir, que s’apuntin aquí mateix deixant el seu nom, número de telèfon de contacte i el nombre de persones/animals que l’acompanyaran.
El mateix dia de la caminada i segons les condicions meteorològiques decidirem si cal anul·lar l’esdeveniment.

ORGANITZA: Associació d’usuaris i vianants dels carrers Magdalenes, Montsió i Amargós

Cuina d'estar per casa

De vegades, a la cuina estant, m'agafa la inspiració. Ja sigui per una recepta que he llegit en un bloc, en una revista, o que li he escoltat explicar a un amic. El fet és que he cregut convenient plasmar aquest moment prolífic en el bloc, així quan no estic gaire inspirat, o amb poques ganes, o bé no recordo algun detall de com era la recepta, enlloc d'escriure-ho en un paper i guardar-lo a qui sap on, que després quen ho busques es perd... doncs aquí ho tinc i ho teniu!

La Baçacletada del Festuc

Una fusió de nois de poble reciclats a urbanites, d'urbanites de tota la vida, de nois de poble que van a la ciutat i tornen a poble i nois de poble de tota la vida, decideixen fixar una data (16 i 17 de juny del 2007) per ser Rodamons del Dharma per uns dies. Així doncs, carreguen les seves baçaclets al tren. A Barcelona els primers, a Torelló la resta, cinc en total.

Ripoll és el destí comú d'aquests joves baçaclistes amb alforges, que tenen la sana intenció d'arribar fins a Girona, fent nit a Olot.

Una hora i mitja més tard i dins de l'horari previst, cosa extranya en Renfe. Pujaven dos rodamons més al tren. Després de les efusives salutacions, abraçades, intercanvi de bonsdies, comestàs, quandetemps i quina baçaclet portes? Qüasi sense adonar-nos ja haviem baixat a Ripoll, pedalat 8 quilòmetres i ja ens haviem entaulat a Sant Joan de les Abadesses per esmorzar.

Un vilatà ens aconsella d'anar fins a Ogassa. Canviant els nostres plans originals d'anar directament a Olot, accedim com a bons dharmics a les senyals del camí, acabant la Via del Ferro.

Camí d'Olot, decidim anar pel camí difícil, però amb més encant. Un petit repte més per afegir un ingredient d'aventura a la nostra missiva.

No mancats d'entrebancs després de superar el Coll de Santigossa i Santa Llúcia de Puigmal, ens endinsem al setè cel de la Vall de Vianya i la primera plaça amb una font, ens convida al descans i a dinar.

Malgrat el cos ens demana migdiada, els reptes del camí no són sempre fàcils. Fem via cap Olot parant per netejar les baçaclets, que la pols i el fang del camí s'han encarregat de donar-nos per recordar-nos que "qui algo vol algo li costa".

Un cop arribats a Olot, aposentats a l'hostal que ens ha de donar repòs, pasats per una dutxa reparadora. Sortim caminant cap a Olot per parlar amb les seves gents. Unes noies ens diuen com arribar-hi, un cambrer ens aconsella un bon restaurant per sopar, un vilatà ens explica el motiu d'unes obres, compartim amb els olotins una baralla entre un ciclista i un conductor d'un vehicle a motor que acaba amb el retrovisor del cotxe arrencat i la presència policial. ¿Quan s'acabarà la impunitat del cotxe sobre les persones?¿Quan pobles i ciutats tornaran a ser per els qui hi habiten i no pels cotxes? Aquesta, junt amb els festucs, són algunes de les converses que acompanyen el sopar.

No vull prolongar-me explicant la resta del viatge, doncs no acabaria mai, posat que un rodamón sap, que el viatge no acaba mai, que dura mentre dormim i en som més conscients quan ens llevem, i que el que vivim en aquest viatge és personal i intransferible, i és l'únic que ens pertany i que realment ens emportarem a la tomba.

Aquest rodamón s'acomidada i us agraeix de nou, haver compartit aquest viatge amb ell.

Gràcies Aitor, Lillo, Sergi i Valde. Perdona'm Jordi per no haver fet més per localitzar-te. A en Jackson, l'Erni i la Madi per ser amb mi en tot moment. SALUT A TOTS!

Baçaclet, baçacletada, baçaclista... son mots que esdevenen de l'accent de les persones d'orígen magribí que viuen a la Plana de Vic quan es refereixen a la bicicleta. L'expressió ha estat recollida amb tot l'afecte i carinyo i sense cap ànim de criticar ni ofendre (Ja prou experiència xenòfoba hem tingut a la plana a les últimes eleccions municipals) per el meu amic Lillo, que també va participar del viatge.

rodamón del dharma

La possibilitat de poder compartir allò que m'agrada,i exposar-ho de manera pública i fàcilment accessible, m'ha animat a engegar aquest bloc. Com un llibre de consulta de les rutes i receptes de cuina que faig per a mi, i un motiu d'inspiració a la cuina o per planificar excursions per a qui s'ho llegeixi. Així, sense massa més pretensions que aquestes, reeinicio aquest bloc, que veure la llum el 28 d'abril del 2007.