Una fusió de nois de poble reciclats a urbanites, d'urbanites de tota la vida, de nois de poble que van a la ciutat i tornen a poble i nois de poble de tota la vida, decideixen fixar una data (16 i 17 de juny del 2007) per ser Rodamons del Dharma per uns dies. Així doncs, carreguen les seves baçaclets al tren. A Barcelona els primers, a Torelló la resta, cinc en total.
Ripoll és el destí comú d'aquests joves baçaclistes amb alforges, que tenen la sana intenció d'arribar fins a Girona, fent nit a Olot.
Una hora i mitja més tard i dins de l'horari previst, cosa extranya en Renfe. Pujaven dos rodamons més al tren. Després de les efusives salutacions, abraçades, intercanvi de bonsdies, comestàs, quandetemps i quina baçaclet portes? Qüasi sense adonar-nos ja haviem baixat a Ripoll, pedalat 8 quilòmetres i ja ens haviem entaulat a Sant Joan de les Abadesses per esmorzar. 
Un vilatà ens aconsella d'anar fins a Ogassa. Canviant els nostres plans originals d'anar directament a Olot, accedim com a bons dharmics a les senyals del camí, acabant la Via del Ferro.
Camí d'Olot, decidim anar pel camí difícil, però amb més encant. Un petit repte més per afegir un ingredient d'aventura a la nostra missiva.
No mancats d'entrebancs després de superar el Coll de Santigossa i Santa Llúcia de Puigmal, ens endinsem al setè cel de la Vall de Vianya i la primera plaça amb una font, ens convida al descans i a dinar.
Malgrat el cos ens demana migdiada, els reptes del camí no són sempre fàcils. Fem via cap Olot parant per netejar les baçaclets, que la pols i el fang del camí s'han encarregat
de donar-nos per recordar-nos que "qui algo vol algo li costa".
de donar-nos per recordar-nos que "qui algo vol algo li costa". Un cop arribats a Olot, aposentats a l'hostal que ens ha de donar repòs, pasats per una dutxa reparadora. Sortim caminant cap a Olot per parlar amb les seves gents. Unes noies ens diuen com arribar-hi, un cambrer ens aconsella un bon restaurant per sopar, un vilatà ens explica el motiu d'unes obres, compartim amb els olotins una baralla entre un ciclista i un conductor d'un vehicle a motor que acaba amb el retrovisor del cotxe arrencat i la presència policial. ¿Quan s'acabarà la impunitat del cotxe sobre les persones?¿Quan pobles i ciutats tornaran a ser per els qui hi habiten i no pels cotxes? Aquesta, junt amb els festucs, són algunes de les converses que acompanyen el sopar.
No vull prolongar-me explicant la resta del viatge, doncs no acabaria mai, posat que un rodamón sap, que el viatge no acaba mai, que dura mentre dormim i en som més conscients quan ens llevem, i que el que vivim en aquest viatge és personal i intransferible, i és l'únic que ens pertany i que realment ens emportarem a la tomba.
Aquest rodamón s'acomidada i us agraeix de nou, haver compartit aquest viatge amb ell.
Gràcies Aitor, Lillo, Sergi i Valde. Perdona'm Jordi per no haver fet més per localitzar-te. A en Jackson, l'Erni i la Madi per ser amb mi en tot moment. SALUT A TOTS!
Baçaclet, baçacletada, baçaclista... son mots que esdevenen de l'accent de les persones d'orígen magribí que viuen a la Plana de Vic quan es refereixen a la bicicleta. L'expressió ha estat recollida amb tot l'afecte i carinyo i sense cap ànim de criticar ni ofendre (Ja prou experiència xenòfoba hem tingut a la plana a les últimes eleccions municipals) per el meu amic Lillo, que també va participar del viatge.
