GR-5: Etapes 1 i 2; Sitges-Olesa de Bonesvalls-Gelida

Quan a un profà de l’excursionisme o un amateur com jo se li planteja fer una ruta pel Garraf, haig de reconèixer que em ve una certa mandra. Totes les imatges que em venen al cap, són de molta pedra, poca vegetació, paisatge monòton i àrid... Però en dues hores de caminada, a mig camí, entre Sitges i Olesa, em va venir el record d’una entrevista que li feien al Sergi Fernández Tolosa, un xaval que durant 5 anys es va creuar els 7 deserts més grans del món amb bicicleta, i en una entrevista radiofònica li demanaven quin era el desert que més li havia agradat, a lo que ell va respondre : Tots, doncs la bellesa de cada lloc depèn dels ulls amb que els miris. Bé, no sé si va dir ben bé això, però en essència, és el que vaig entendre, i d’això, aquests dos trams del GR-5 en son una bona mostra. N’he quedat enamorat, i no dubto en recomanar-lo. Tot comença el dimecres 16 desembre, després d’una forta ventada el dimarts anterior que ha fet destrosses a tot el país, i que fa que no em decideixi a sortir fins que ja clareja. Això implica que fins les 9:30 no surto de l’estació de Renfe de Sitges, creuant per sota el pont direcció muntanya o direcció contraria al centre del poble i a la platja. Agafo el primer carrer que trobo carrer Verge del Pilar i tiro amunt, i el primer carrer que trobo, és un de més gran, l’Avinguda Camí dels Capellans amb un parc al davant, giro lleugerament a la dreta per agafar el segon carrer que puja a mà esquerra, una altra avinguda, la del Camí de la Fita. I fins al final, després de passar l’institut que queda a l’esquerra arribo a una rotonda, i en la paret del davant, una inscripció antiga del GR-5, la primera indicació oficial del camí, demostració de que vaig pel camí correcte, i que no puc evitar immortalitzar amb la càmera.

Seguint aquesta carretera amb vorera, creuo l’autopista per sota i arribo a un polígon després de passar per una rotonda. El polígon és molt petit, però hi ha una granja-bar força nova, que si anés amb més temps, no descartaria haver-hi entrat a agafar alguna pasta... Al final del polígon a mà esquerra, és on trobo l’inici de la pista, que puja entre els primers pins, deixant enrere les construccions modernes, per passar als primers murs de pedra seca.

Més endavant i amb el camí fent pujada ja des del polígon, es converteix en pista encimentada, i de cop trobo que torna a ser corriol per uns metres en una sortida per l’esquerra de la pista, que finalment torno a trobar acompanyant-me fins al capdamunt, fins a la segona fita, que no és ni més ni menys que, El Coll de la Fita. Cinc minuts per fer un glop, unes fotos i llegir el mapa i les senyals de fusta, i reprenc el camí. Són les 10:20h.

Em fico pel camí més estret, el que té les marques del GR, cobert per l’ombra de pins i alzines fent ziga-zagues entre pujades i baixades lleus, i amb l’agradable i sorprenent presència de margallons, i algun petit tros de terra conreada que desperta la meva curiositat, per que NO sé el que és! Passat aquest tram, entro en el que és l’expressió més clàssica del massís del Garraf, una composició de turons de formes suaus amb pocs arbres i petits, però amb molts arbustos i roques blanquinoses, que composen un típic paisatge mediterrani, però a la vegada una subtil bellesa per l’aparició de detalls, formes i colors, malgrat la seva aparent aridesa.

Començo un descens, ara constant i molt rocós, amb una vegetació en augment, i un terreny que es torna argilós, fins que arribo a un encreuament del GR-5 amb una variant del GR-92, que va cap a Sant Pere de Ribes a l’esquerra, i la Plana Novella a la dreta, que és on hi ha el monestir budista. Són les 11:10h.

A partir d’aquí el camí comença a fer pujada, de vegades més suau de vegades més forta, però pujada. Fins el Masset de Baix i de Dalt puja un xic, fins a els 4 Camins puja un xic més, aquest tram però es tracta d’una pista ampla de terra premsada per on hi poden circular cotxes.

A mitja pujada s'arriba a una cruïlla,són els 4 Camins i marquen les 11:35 al rellotge, la meva pista surt cap a la dreta per un corriol rocós, però d’una bellesa senzilla, la que em recorden les paraules del cicloturista dels 7 deserts. No se si per la solitud i la pau, no se si pels verds matisats segons la llum i la distància, entre aquests turons breus i arrodonits, pintats pel sol o la visió del mar petit quant un gira la vista enrere.

En el trajecte, ja sense pila al mòbil per fer fotos, passo una espectacular casa blanca de reminiscències modernistes a l’esquerra, mentre continuo pujant a la dreta vaig veient aquell clàssic i característic mirador astronòmic del Garraf, ja més amunt, i de nou a l’esquerra, una altra magnífica i imponent construcció, que fins que no sóc a davant, doncs el camí hi passa, no descobreixo que és l’Escola de Natura el Grau, que tot i que es veu ven mantinguda i arreglada, ara és tancada. Són les 12:15h.Dedico uns minuts a voltar la casa i admirar-ne les exel•lents vistes del Garraf i la mar des de la seva plaça mirador. I no, no es veu Mallorca. Surto pel darrera de l’escola, passant per davant del jardí sensorial que em queda a l’esquerra i em venen ganes de provar-lo algun dia. El camí torna a pujar, recuperant la forma clàssica garrafenca (Sería correcte?) de corriol rocós, deixant a la dreta una caixeta amb una verge amb flors fresques als seus peus, comença a aixecar-se corrent d’aire, senyal de la divina providència? És a partir d’aquest punt on ja es comencen a captar les primeres imatges de “l’altre cara”. Quan un puja una muntanya, sempre pensa. –Què hi ha a l’altre banda?- Aquesta resposta en el Garraf pot gener moltes sorpreses, doncs tot i no ser els canvis espectaculars, sembla que et traslladis en una altra etapa en el temps i en l’espai. Vamus, com entrar en una altra dimensió! Veig una serralada a l’esquerra que imagino que deuen ser de l’Alt Penedès, ja vorejant els límits de Tarragona província. Però ja no es veu gaire més, doncs quan me’n vull adonar ,el camí ja planeja i el paisatge de mata baixa es torna a transformar en un bosc de pins i alzines. I just després d’un petit aparcament, també cruïlla de camins, segueixo el sempre senyalitzat GR-5 cap a Olesa, ara en baixada i pista ample, i després d’unes corbes, a les 12:50h, a mà esquerra, una de les sorpreses del camí, l’Avenc de l’Esquerrà. No en donaré detalls ni fotografies. Tafanejo una mica la zona i poc després, quan el GR surt de la pista per la dreta, m’aturo a fer una queixalada, doncs falten deu minuts per la una i com que no se que em trobaré a Olesa per dinar, no vull desesperar! I tres llesques de pa amb formatge manxec després, al més pur estil pastor transhumant, ja estic a punt per reprendre el camí, i a les 13:45h ja estic entrant a la riera que creua la vila d’Olesa de Bonesvalls. A la dreta em queda l’Hospital d’Olesa, que si tinc temps, havent dinat m’entretindré a mirar, surto de la riera i vaig cap a l’esquerra, i just abans de creuar la carretera principal, trobo un bar a la cantonada, són les 13:45h, no tinc massa gana, però tampoc sé com vaig d’horaris de bus per tornar, i decideixo fer un entrepà de truita i així parlaré amb algú. No m’he creuat amb ni una ànima des de que he sortit de Sitges! I també, seré sincer, carregar el mòbil per seguir fent fotos, però ara si, amb les dades apagades... A les 14:40h surto del bar amb un entrepà de truita i una beguda refrescant d’estractes amb aigua carbonatada i cafeïna a la panxa, i amb informació sobre els diferents camins que puc agafar per anar a buscar un transport públic, doncs el bus que surt d’Olesa cap a Barcelona no passa fins les 21:00h, i no vull estar-me tota aquesta estona per aquí. No per que sigui lleig ni molt menys, però a les 17:30 ja fosqueja i demà treballo... No portava la idea originalment al cap, però si que la tenia com a una possible opció, arribar fins a Gelida a buscar el tren. Porto ja uns 16kms si faig cas de les senyals, doncs no tinc GPS, i segons les mateixes senyals, me’n falten 15kms més. Em trobo bé, sé que m’hauré d’afanyar una mica si no vull que m’atrapi la nit, però també intueixo que el paisatge, amb el sol de la tarda pot posar-se molt interessant. I així és, ja estic fent fotos del primer celler d’Olesa i del camí, i les primeres vinyes a la sortida del poble.

Ja es nota que sóc a l’Alt Penedès, els camins són igual de rocosos que al Garraf, però en el paisatge ja hi ha més arbres i més alts, també els turons ja són més abruptes i escarpats. Arribo a un revolt on sembla que al final hi ha una baixada, i intueixo que ara si que estic arribant a “l’altre cara” i crec que ja serà l’última vegada que veuré el mar en aquest camí.

En aquesta baixada, ara en forma de pista, trobo una senyal que em diu que estic a 5km d’Olesa, i són les 15:45h. A partir d’aquí però, la baixada és forta, força forta, aprofito per fer un tram corrent i així guanyar temps, la visió però del massís de Montserrat, fa que em quedi una estona aturat.

Montserrat m’acompanyarà ja quasi tota l’estona, és la sorpresa de “l’altre cara”. Al principi entre dues imponents torres d’alta tensió i el seu cablejat, i així baixant s’amagarà darrere d’una altre turó, mentre m’apareix un imponent mas a l’esquerra, que és l’avís que estic arribant al nucli de Sant Pau de l’Ordal.

No sabia que era a Sant Pau fins que ho he preguntat a un senyor gran, el segon interlocutor de la jornada. I l’home anava amb cotxe, a punt d’incorporar-se a l’arxiconeguda per les seves cues de cap de setmana N-340. Carretera que jo ara creuo i em trobo davant d’una altra preciosa masia a mà esquerra.

Continuo i trobo una fita m’indica que estic a 9km de Gelida i 10km de Sant Sadurní d’Anoia. A partir d’aquí començo una nova i forta pujada, l’última del camí, i un cop a dalt, Montserrat al davant i l’Ordal al darrere entre els primers cels rogencs ataronjats de les 16:45h. Estic a 7km de Gelida.

I ara si que la baixada i Montserrat m’acompanyaran tot el camí, però entre camps de vinyes, alguna casa de pedra en ruïnes, corbes sinuoses i grans masos mentre el cel canvia de color. Cada passa és motiu de distracció i embadaliment, però el temps apremía, i això em fa recordar que el proper cop que torni a fer el camí, he de sortir més d'hora!

A les 17:34h arribo a una Font on hi ha cotxes aparcats, es veu que és una zona de lleure de Gelida. Deu minuts més tard estic comprant-me un parell de pastes a la pastisseria La Confiança, que hi ha just passat el castell que em queda a dalt a la dreta.

El dependent i un client seran els últims interlocutors del camí abans d’agafar el tren, abans però haig de travessar el poble tot xino-xano, per la forta pendent que creua tota la vila, doncs el funicular no funciona. Pujo al tren a les 18:05h, ja completament fosc, no l’haig d’esperar doncs arribem junts a l’estació, uns 32 km després d’haver deixat l’altre a Sitges.

Aquesta ruta ha estat possible, a part de Rodalies Renfe de Catalunya i les meves cames, gràcies a la gent de la Federació d'Entitats Excursionistes de Catalunya i la seva web:

http://webantiga.feec.cat/senders/sender-dels-miradors