GR-5: Etapa 3; Gelida-Can Parellada

Després de l'agradable descoberta dels trams 1 i 2 del GR-5 des de Sitges fins a Gelida, torno a tenir una alegria quan tot cercant informació sobre la següent etapa veig que:

1ª) Es pot fer començant i acabant des de una estació de tren.

2ª) Acaba en un restaurant! (Des d'aquí mil gràcies al dissenyador d'aquest tram!)

Si en les anteriors etapes la "por" era trobar-me un terreny massa àrid i monòton, en aquesta era de trobar-me un paisatge amb massa signes de civilització. I malgrat haver-ne trobat, n'he sortit sorprès! És una etapa d'uns 13 kms, que es pot fer en tres hores i mitja o quatre, entre vinyes, ametllers, cases o hisendes dels segles XIV i XV, i evidentment com no, entre alguna que altra torre d'alta tensió i carretera.

Començo un fred matí de gener agafant el tren de Rodalies a les 9:38 a Plaça Catalunya, contradient el principi bàsic del bon excursionista: Matinar, en un comboi de la línia R4 que em deixarà a Gelida, 40 minuts més tard per 4,1 euros. Surto del tren, i vaig a buscar les escales que baixen per agafar el túnel i creuar les vies per sota i sortir a l'altre cantó. L'estació em queda lleugerament a la dreta, i l'aparcament a l'esquerra. Doncs cap a aquí que vaig, que és també per on entren els cotxes a l'aparcament, i on apareix la primera senyalització del camí, que és la de la fotografia anterior, amb l'estació de tren de Gelida de fons. Són les 10:25, i començo la tercera etapa del GR-5.

De seguida el camí baixa paral·lel a la via del tren i en baixada, primer passo la seu d'una empresa que exporta ferros per a fabricació de nivells, flexòmetres i mesuradors de làser, entre d'altres que em queda a la dreta, després una fàbrica de papers tècnics, ecològics i de luxe. Passades les fàbriques creuo la via del tren, cap a l'esquerra, per sota un pont de ferro amb algun perfil rovellat. Qui sap si la primera empresa que he trobat ha tingut res a veure amb aquest pont?

I acabada la corba cap a l'esquerra i creuat el pont, en comença una altra cap a la dreta en un tram asfaltat que creua un pont que passa damunt el riu Anoia i una zona hortícola. A l'inici del pont ja veig les primeres marques horitzontals vermelles i blanques que m'indiquen que estic en un GR, a la vegada una Kangoo carregada de gent s'atura el meu costat, perdone, vamos bién para ir a Can Brians? Me tendran que perdonar, pero no les sabria decir. Passat el pont, apareix davant meu una postal molt catalana, una fàbrica de reciclatge de palets de fusta a l'esquerra, i entre palmeres i oliveres en sobresurt una casa modernista, la Torre de l'Albet, a la dreta.

Entre palets de fusta a la dreta i el canyissar que acompanya la riera afluent de l'Anoia, m'aniré allunyant dels primers per ficar-me de peus en el segon, i és que just darrere de la fàbrica trobo la riera, afluent de l'Anoia, que tot i no ser cabalosa, em mulla una mica les sabates.

El camí puja passada la riera i tomba cap a l'esquerra,(Al tanto aquí, és fàcil seguir el camí recte, aniríeu errats! Ho sabríeu si us trobéssiu de nou la riera) Just passada la riera a mà esquerra puja un camí i pintat en una biga de ferro clavada a terra i amagada entre esbarzers veig la senyal del GR, però és fàcil no veure-la. Pres el camí, apareixen les primeres vinyes de l'etapa, ara la pista puja, enformigonada i va prenent certa alçada, cosa que inspira a ser un bon moment per mirar enrere i regalar-me una nova postal, ara canviant la fàbrica per unes vinyes amb la Torre de l'Albet de teló de fons, i això només vint minuts després d'haver començat a caminar.

Acabo la pujada i deixo enrere el ciment, el camí transcorre ara per una pista entre turons suaus de camps sembrats de vinyes flanquejades, a temps d'oliveres, a temps d'ametllers, masos amb xiprers de benvinguda, camins de terra compacta i poca ombra. Això a l'estiu podria ser molt dur, però ara és una delícia amb aquesta combinació d'aire fred i sol calent que m'acarona les galtes. Però de cop un soroll, com si d'un llampec es tractés, distreu la meva atenció, i no és un caçador. El Tren d'Alta Velocitat Espanyola fa acte de presència enmig del paisatge, i el veig passar fugaç pel pont que creua per sobre la via. I a l'horitzó, contemplant aquesta plana de l'Alt Penedès des de l'Anoia, el Bages i el Baix Llobregat, símbol d'aquesta terra que trepitjo, el Massís de Montserrat. Però també, i des de la comarca veïna del Baix LLobregat, i no menys simbòliques s'alcen la presó de Can Brians i el complexe industrial de la SEAT. De nou, una tant nostrada postal.

Un altre dels masos a destacar abans d'arribar a la vila de Sant Llorenç d'Hortons, és el Mas Batlle Vell, construït entre els segles XV i XVI, passo per davant de l'agradable camí flanquejat per una filera de xiprers que porta fins a l'entrada. El que ja no és tant agradable, és el gos que borda sota el cartell que anuncia el Mas. He llegit, que anava a ser un EnoHotel Rural, però la notícia era de fa força temps i ara per ara no sembla que ho sigui. Tot i així, es conserva en força bon estat. I amb això ja són les 11:30h.

Passat el Mas Batlle Vell, faig un parell de corbes i inicio una baixada que ens porta a la carretera de Gelida a Sant Llorenç d'Hortons, i l'agafo cap a la dreta. No hi ha massa marge per evitar els cotxes, però són només 5 o 6 minuts d'asfalt i ja entro a la vila. Estigueu alerta aquí, doncs fins a la tercera caminada no vaig veure que el GR trenca en diagonal cap a la dreta pel carrer Mestre Major, on de seguida trobo el restaurant Casa Font de l'Alzina, més avall passo un encreuament i segueixo lleugerament a l'esquerra pel carrer Major, on hi ha l'ajuntament, l'antic celler ara en obres per convertir-lo en un centre cívic o sala polivalent, i un passeig de plataners davant de l'ajuntament, que simbolitza per mi el tarannà d'aquest poble tranquil i residencial, del que en donen testimoni les antigues cases d'estiueig modernistes a la part vella per on passo i les cases a quatre vents amb jardí i piscina a la part més nova, que he deixat a l'altre cantó de la carretera a l'esquerra quan entrava al poble, i que vaig veure quan em vaig perdre la primera vegada.

Surto en baixada cap a la dreta per entrar en una zona ombrívola i argilosa que em trobo entre sinuoses corbes fins a pujar de nou i veure, al girar-me enrere, la silueta de Sant Llorenç d'Hortons de la que em distancio entre més vinyes i turons suaus.

Ja son les 12:00 passades, el sol es deixa veure clar allà dalt, la visió arriba lluny, tant que a part de veure la Mola i el Montseny, ara veig també la Torre de Collserola i el Tibidabo. Aprofitant aquest punt alt, després de creuar una altra riera i una impressionant i arreglada masia, que sembla una casa de turisme rural però no ho és, seria un bon moment per fer una parada tècnica hidratant, i quin millor lloc per fer-ho que el següent poble al que arribo, La Beguda Alta, que pel que pogut llegir, li dona el nom el fet de que els pastors de les pedanies hi portaven aquí els seus ramats per a beure.

Al final no hi he begut, però m'he aprovisionat per fer-ho quan arribi a casa. Del celler-bodega Cal Badó, de la mà de l'agradable atenció de la Núria i el Salvador, i de les seves pròpies collites me'n emporto, alguns dels seus senzills i deliciosos fruits, un Ull de Llebre Reserva del 2012 i un oli nou d'olives verdes de primera premsada en fred sense filtrar. Que més bon record em puc emportar de La Beguda Alta?

Si bé també és cert que és diumenge i hi ha mercat a la plaça, i hi ha uns calçots d'oferta, però la motxilla ja no dona per més. Ja són les 13:15 passades i és hora de fer via cap a l'última parada: Can Parellada.

La sortida de la Beguda Alta la faig cap a l'esquerra si surto de la plaça on fan al mercat, o sigui venint del GR, o cap a la dreta si surto del Celler-bodega. Es tracta d'anar seguint la carretera que fa pujada i acaba en una corba a l'esquerra al final.

Sortint de la corba, veig a la dreta un seguit de construccions que aparentment no destacarien per res en especial, però la observació em porta a destacar-ne certs detalls. La primera és una casa-magatzem de materials de la construcció amb una amplia exposició de rajoles pel terra de terrasses de lo més diversa i acolorida, però potser més pròpia dels anys 70 o 80. No sé si aquí el terme vintage seria el més apropiat. Just després hi ha un conjunt de cases adossades amb un petit jardí i porta de garatge, amb balla al davant d'obra vista i baranes de petits pilars de formigó blanc amb forma de bitlla i la façana també d'obra vista d'un color tirant a blanc, res especial, però aquesta té en un detall que la fa diferent a la resta. Entre la balla que dona al carrer i la façana de la casa, enmig del camí d'accés a la porta de la casa, però deixant espai per a la sortida de vehicles del garatge, hi ha un contenidor metàl·lic del port. Que deu passar aquí? Una ordre judicial d'un matrimoni separat que fa viure a uns dels dos fora de la casa, i s'ha instal·lat en el contenidor portuari? Un fill major d'edat que no vol viure amb els pares, però tampoc sense ells. O bé una família que després de fer números, van veure que els sortia més a compte un "Port Container" que no pas un Blue-Space? No cal passar per alt aquesta casa, doncs just després hi ha el trencant que ens indica la baixada cap als FGC. Just aquí, aixeco la vista, i entre la baixada i Montserrat, una immensa construcció blanca, senyorial, de tres plantes situada al cim d'un turó, hi ha la Fonda-Restaurant Can Parellada, el destí per dinar. Per arribar-hi, només haig de baixar el carrer, creuar la via amb l'estació de ferrocarril, de mateix nom que el restaurant i urbanització on em trobo i pujar de nou, aniré a parar de morros a l'entrada, i per 20 euros (9,5 entre setmana) dinaré un primer, un segon, postre, aigua, vi i cafè (Si en prengués...). Perfecte, són les 13:35h.

Quasi dos hores després, estic pujant als Ferrocarrils de Catalunya destinació Plaça Espanya, després d'escoltar els detalls d'una conversa entre adolescents per telèfon, sobre els insults que una li feia a una altra tractant-la de camionera en el mur del seu Facebook. Al tanto amb les xarxes socials!